[deu] In dieser Dissertation wird der Effekt der L1 auf den Erwerb der Tempora in einer L2
untersucht, wobei deutsche Muttersprachler fokussiert werden, die Spanisch als L2 erwerben.
Im Rahmen des Minimalismus-Programms (Chomsky 1995, 2001) wird die Aufgabe des
Lerners als Erwerb von formalen Merkmalen und die Verbindung derer mit konkreten
Bedeutungen verstanden. Offene Fragen betreffen die Möglichkeit eines vollständigen
Erwerbs oder die Nicht-Erwerbbarkeit bestimmter Merkmale. Laut der Interpretability
Hypothesis (Tsimpli & Dimitrakopoulou 2007) können nur interpretierbare Merkmale
erworben werden, wohingegen nicht-interpretierbare Merkmale aus der L1 des Lerners
transferiert werden müssen. Die Feature Reassembly Hypothesis (Lardiere 2009) hingegen
postuliert die Möglichkeit eines vollständigen Erwerbs, wobei aber der Erwerbsprozess, der in
einer Reorganisation der Merkmale besteht, mühsam sein kann.
In Spanisch umfasst der Kontrast zwischen den Formen des Indefinido (cantó) und des
Imperfekts (cantaba) Unterschiede hinsichtlich der (Im)perfektivität. Hierbei handelt es sich
um ein Merkmal des grammatischen Aspekts (Comrie 1976, Zagona 2007), der nicht mit dem
lexikalischen Aspekt (einer dem Verbalprädikat inhärenten Eigenschaft) gleichzusetzen ist.
Obwohl es auch gegenläufige Ansätze gibt (Giorgi & Pianesi 2004, Rojo 1990), wird die
Aspektualität als inhärenter Teil des spanischen Verbsystems aufgefasst (Leonetti 2004). In
den germanischen Sprachen ist dies nicht der Fall, da hier ein Perfektivitätsmarker fehlt.
Während im Englischen einige Grundkontraste bestehen, markiert das Deutsche den
grammatischen Aspekt in gar keinem Bereich (Heinold 2015). Die vielfältige Literatur über
den Erwerb der Formen im Spanischen seitens der Sprecher germanischer Sprachen
(hauptsächlich mit englischsprachigen Teilnehmern, siehe Comajoan 2014) hat spezifische
Hypothesen hervorgebracht, wie z.B. die Lexical Aspect Hypothesis, laut derer die Lerner die
Formen mit dem lexikalischen Aspekt assoziieren (Andersen 1991).
Die Verb-Endungen, die das Indefinido vom Imperfekt unterscheiden, involvieren nichtinterpretierbare
Merkmale (Liszka 2015), die mit dem Merkmal [±perfektiv] verknüpft
werden müssen. Ein weiterer von Aspekt betroffener Bereich findet sich in den Formen des
Futurs. Telische Prädikate (llegará a las 8) werden mit einer Zukunfts-Referenz interpretiert,
während atelische Prädikate (estará en el supermercado) zu einer epistemischen Lesart
tendieren (Matte Bon 2006). Im Unterschied zu den Vergangenheitsformen manifestiert sich
hier Aspekt jedoch nicht in der Morphologie, weswegen nur interpretebierbare Merkmale
beteiligt sind.
Im Mittelpunkt der Dissertation steht eine empirische Studie, in der die generativen Ansätze
mit den spezifischen Hypothesen kombiniert werden. Anhand von Grammatikalitätsurteilen
und mehreren Produktionsaufgaben werden die Interpretation und Produktion von 657
Sprechern auf verschiedenen Kompetenzstufen untersucht, von denen 206 zu der Zielgruppe
(L1=Deutsch) gehören. Die Daten der restlichen Studienteilnehmer (insb. spanische
Muttersprachler, romanischsprachige und anglophone Lerner) dienen Vergleichszwecken.
Im Allgemeinen zeigen die Ergebnisse bei steigender Kompetenz eine Annäherung an das
Zielsystem. Auf der individuellen Ebene hingegen offenbaren sich klare Unterschiede zwischen den Lernern. Die interpretierbaren Merkmale des Futurs bereiten keine
Schwierigkeiten, aber die Merkmale der Vergangenheitstempora zeigen, unabhängig vom
Lernkontext, einen klaren Effekt der L1. So haben deutschsprachige Teilnehmer
schwerwiegende Probleme bei komplexen Sätzen, d.h., bei solchen Sätzen, in denen
lexikalischer und grammatischer Aspekt nicht übereinstimmen und sog. aspectual coercions
entstehen (de Swart 1998). Außerdem zeigt sich ein klarer Effekt durch die Verwendung von
Signalwörtern – Adverbien, welche oft gemeinsam mit einer der beiden Formen auftreten und
im fremdsprachlichen Unterricht als Richtlinien gelehrt werden. Insbesondere wenn diese
Richtlinien von den Anforderungen des Kontexts abweichen, unterscheiden sich die
deutschsprachigen Lerner signifikant von den anderen Gruppen. Der stärkste Beweis kommt
vom Satz “La semana pasada Pablo sabía la respuesta, pero ahora no se acuerda”. Hier
wird das Adverbial, das eine Vervollständigung suggeriert, als Signalwort für das Indefinido
interpretiert, sodass die Lerner das Item ablehnen. Der signifikante Unterschied zu der
Kontrollgruppe hält auch in höheren Kompetenzstufen an.
Schlussfolgernd ist zu sagen, dass die aus der Literatur bekannten Probleme, dass für
germanischsprachige Lerner die Tempora des Spanischen hochgradig schwierig sind, bestätigt
und erweitert werden. Die Mehrheit der Studien basiert auf der Analyse von anglophonen
Lernern. Im Falle der deutschen Lerner, deren Muttersprache nicht einmal Ansätze eines
Aspekt-Systems enthält, sind die Probleme zweifellos stärker. Eine geeignete Erklärung findet
sich in der Unterscheidung von Mikro- und Makroparametern (Roberts 2014). Während der
Unterschied zwischen dem spanischen und englischen Verbsystem durch das Fehlen eines
Perfektivitätsmarkers im letzteren beschrieben werden kann (Mikroparameter), besteht der
Unterschied zwischen Spanisch und Deutsch darin, dass im Deutschen überhaupt kein Aspekt
markiert wird (Makroparameter). Aus diesen wichtigen Konklusion werden didaktische
Anregungen und Vorschläge für spätere Studien abgeleitet.
[spa] Esta tesis investiga el efecto exhibido por la L1 en la adquisición de los tiempos verbales en una L2, y examina
la interlengua de aprendices alemanes del español. Adaptando como marco teórico el Programa Minimista
(Chomsky 1995, 2001), la tarea del aprendiz se entiende como la adquisición de rasgos formales y su asignación
a significados concretos. Cuestiones abiertas conciernen a la posibilidad de una adquisición completa o la
inadquiribilidad de ciertos rasgos. Según la Hipótesis de la Interpretabilidad (Tsimpli & Dimitrakopoulou
2007), solo los rasgos interpretables pueden adquirirse, mientras que los rasgos no-interpretables necesitan ser
transferidos de la L1 del aprendiz. La Hipótesis del Reensamblaje de Rasgos (Lardiere 2009), en cambio, predice
que una adquisición completa es posible, pero el proceso de reorganizar los rasgos puede resultar laborioso.
En español, el contraste entre las formas del indefinido (cantó) y del imperfecto (cantaba) implica diferencias en
la (im)perfectividad. Es una noción del aspecto gramatical (Comrie 1976, Zagona 2007) que no iguala al aspecto
léxico (una propiedad inherente del predicado verbal). Aunque hay planteamientos contrarios (Giorgi & Pianesi
2004, Rojo 1990), la aspectualidad se considera parte inherente del sistema verbal español (Leonetti 2004). Este
no es el caso en las lenguas germánicas en las cuales falta el marcaje de la (im)perfectividad. Mientras que en
inglés existen nociones básicas del aspecto, en alemán el aspecto gramatical no se marca en ningún área
(Heinold 2015). La bibliografía abundante sobre la adquisición de las formas en español por parte de hablantes
germánicos se concentra a menudo en hablantes anglófonos (Comajoan 2014), y ha dado lugar a hipótesis
específicas como la Hipótesis del Aspecto Léxico según la cual los aprendices enlazan las formas gramaticales
con el aspecto léxico (Andersen 1991).
Las desinencias verbales que distinguen el indefinido del imperfecto implican rasgos no-interpretables (Liszka
2015) que precisan conectarse con el rasgo [±perfectivo]. Otra área gramatical afectada por el aspecto se halla en
las formas del futuro. Predicados télicos (llegará a las 8) se interpretan con referencia al futuro, mientras que
predicados atélicos (estará en el supermercado) tienden a poseer una lectura epistémica (Matte Bon 2006). A
diferencia de las formas del pasado, en cambio, estas diferencias aspectuales no se manifiestan en la morfología,
por lo cual todos los rasgos implicados son interpretables.
Combinando los planteamientos generativistas con las hipótesis específicas de estudios previos, esta tesis
presenta un estudio empírico sobre la adquisición del sistema verbal español. A través de Juicios de
Gramaticalidad y varias tareas de producción, se analizan la interpretación y producción lingüística de 657
hablantes de distintos niveles de competencia, de los cuales 206 pertenecen al grupo bajo escrutinio
(L1=alemán). Los datos del resto de los participantes (especialmente hispanohablantes nativos, aprendices
románicos y anglófonos) sirven para comparaciones.
En general, los resultados demuestran un acercamiento al habla nativa con un nivel de competencia creciente. A
nivel individual, sin embargo, se manifiestan claras diferencias entre los aprendices. Los rasgos interpretables del
futuro no causan dificultades, pero los rasgos de los tiempos del pasado, independientemente del contexto de
aprendizaje, revelan un efecto persistente de la L1. Así, los hablantes alemanes experimentan graves problemas
en cuanto a oraciones complejas, es decir, oraciones en las que el aspecto léxico y el gramatical no concuerdan y
se producen coerciones aspectuales (de Swart 1998). Además, se evidencia un claro efecto de los marcadores
temporales –adverbios que suelen coaparecer con una de las dos formas, y se enseñan como pautas en clases de
español como lengua extranjera–. Especialmente cuando estas pautas divergen de los requisitos del contexto del
enunciado, los aprendices alemanes se distinguen significativamente de los otros grupos. La prueba más
llamativa concierne a la oración “La semana pasada Pablo sabía la respuesta, pero ahora no se acuerda”. Aquí
el complemento adverbial, al indicar una compleción, se interpreta como marcador del indefinido por lo cual los
aprendices rechazan la frase. La diferencia significativa del grupo de control persiste hasta en niveles de
competencia avanzados.
En conclusión, los problemas conocidos por la bibliografía, que para hablantes de lenguas germánicas los
tiempos verbales del español son altamente difíciles, se confirman y se amplían. La mayoría de los estudios
previos se basan en el análisis de hablantes anglófonos. En el caso de los aprendices alemanes, cuya lengua
materna ni siquiera posee un sistema aspectual básico, los problemas resultan indudablemente más intensos. Una
explicación apta se halla en la diferenciación entre micro- y macroparámetros (Roberts 2014). Mientras que la
diferencia entre el sistema verbal español y el inglés se caracteriza por la falta del marcaje de la perfectividad en
el segundo (microparámetro), la diferencia entre el español y el alemán consiste en que el alemán no marca
ningún incidente del aspecto (macroparámetro). Consiguientemente, los hablantes alemanes se encuentran en
una posición inicial desventajosa. De esta importante conclusión se derivan consejos didácticos y propuestas
para futuras investigaciones.
[eng] This thesis investigates the effect exhibited by the L1 in the acquisition of the verbal tenses in an L2, focusing on
German learners of Spanish. Adapting as theoretical framework the Minimalist Program (Chomsky 1995, 2001),
the learner’s task is understood as the acquisition of formal features and their mapping to concrete meanings.
Open questions concern the possibility of a complete acquisition or the impossibility of acquiring certain
features. According to the Interpretability Hypothesis (Tsimpli & Dimitrakopoulou 2007), only interpretable
features are acquirable, whereas uninterpretable features have to be transferred from the learners’ L1. The
Feature Reassembly Hypothesis (Lardiere 2009), conversely, predicts that a complete acquisition is possible, but
the process of reorganizing the features can turn out to be arduous.
In Spanish, the contrast between the forms of Preterite (canto) and Imperfecto (cantaba) involves differences in
the (im)perfectivity, a notion of grammatical aspect (Comrie 1976, Zagona 2007) that does not equal the lexical
aspect (an inherent property of the verbal predicate). Although there are contrary approaches (Giorgi & Pianesi
2004, Rojo 1990), aspectuality is considered an inherent part of the Spanish verb system (Leonetti 2004). This is
not the case in Germanic languages in which there are no perfectivity markers. While in English there are some
basic aspectual notions, in German grammatical aspect is never marked (Heinold 2015). The abundant
bibliography about the acquisition of Spanish by Germanic speakers focuses mainly on English-speaking
participants (Comajoan 2014), and has given rise to specific hypothesis such as the Lexical Aspect Hypothesis
(Andersen 1991) according to which the learners link the forms to the lexical aspect.
The morphemes that distinguish the Preterite from the Imperfect involve uninterpretable features (Liszka 2015)
that have to be mapped to the features [±perfective]. Another grammatical area affected by aspect is found in the
future tenses. Telic predicates (llegará a las 8) are interpreted with reference to the future, whereas atelic
predicates (estará en el supermercado) tend to have an epistemic reading (Matte Bon 2006). Different from the
past tense forms, however, aspectual notions are not manifested in the morphology, so that all involved features
are interpretable.
Combining the generativist approaches with the specific hypotheses of previous studies, this thesis presents an
empirical study about the acquisition of the Spanish verb system. By means of Grammaticality Judgments and
several production tasks, the interpretation and production of 657 speakers on different proficiency levels are
analyzed, 206 of which belong to the group of interest (L1=German). The remaining participants’ data
(especially native speakers, Romance and Anglophone learners) serve as source for comparisons.
In general, the results show an approximation to the native speech with an increasing proficiency. On the
individual level, however, some clear differences between the several learners manifest themselves. The
interpretable features of the future tenses do not cause difficulties, but the features of the past tenses,
independently of the learning context, reveal a persisting L1 effect. German speakers encounter severe problems
with respect to complex sentences, i.e., sentences in which lexical and grammatical aspect do not coincide and
produce aspectual coercions (de Swart 1998). Furthermore, a clear effect of temporal markers is revealed –
adverbs which tend to coappear with one of the two forms and are taught as guidelines in foreign language
classes. Especially when these guidelines diverge from the requirements of the sentence context, German
learners differ significantly from the other groups. The clearest evidence comes from the sentence “La semana
pasada Pablo sabía la respuesta, pero ahora no se acuerda”. Here, the adverbial which indicates completion is
interpreted as trigger for the Preterite so that the learners reject the item. The significant difference from the
control group persists even in higher proficiency levels.
In conclusion, the known problems of the bibliography, that for speakers of Germanic languages the Spanish
past tenses are highly difficult, are confirmed and broadened. Most of the previous studies are based on the
analyses of Anglophone speakers. In the case of German learners, whose native language does not even possess
a basic aspectual system, problems are undoubtedly more intense. An apt explication is found in the
differentiation between micro- and macroparameters (Roberts 2014). Whereas the difference between the
Spanish and the English tense-aspect systems is characterized by the impossibility of marking perfectivity in the
latter one (microparameter), the difference between Spanish and German consists of the fact that in German
there is no aspectual marking at all (macroparameter). Consequently, German speakers start from a
disadvantageous position. Some didactic advice and proposals for future investigations are derived from this
important conclusion.
[cat]Aquesta tesis investiga l’efecte exigit per la L1 en la adquisició dels temps verbals en una L2 amb aprenents
alemanys del castellà. Adaptant com a marc teòric el programa minimalista (Chomsky 1995, 2001), la tasca del
aprenent s’entén com l’adquisició de trets formals y la seva assignació a significats concrets. Qüestions obertes
concerneixen la possibilitat d’ una adquisició completa o la inadquiribilidad de certs trets. Segons la Hipòtesis de
la Interpretabilitat (Tsimpli & Dimitrakopoulou 2007), només els trets interpretables es poden adquirir, mentres
que els trets no interpretables necessiten ser transferits de la L1 del aprenent. La Hipòtesis del Reassemblatge de
Trets (Lardiere 2009), en canvi, prediu que una adquisició completa és possible, però el procés de reorganitzar
els trets pot ser laboriós.
En castellà, el contrast entre les formes del pretèrit (canté) y del imperfecte (cantaba) implica diferències en la
(im)perfectivitat. És una noció de l’aspecte gramatical (Comrie 1976, Zagona 2007), que no iguala a l’aspecte
lèxic (una propietat inherent del predicat verbal). Encara que hi ha plantejaments contraris (Giorgi & Pianesi
2004, Rojo 1990), la aspectualitat es considera part inherent del sistema verbal castellà (Leonetti 2004). Aquest
no és el cas en les llengües germàniques en les quals falta el marcatge de la perfectivitat. Mentre que en anglès
existeixen nocions bàsiques de l’aspecte, en alemany l’aspecte gramatical no es marca en cap àrea (Heinold
2015). La bibliografia sobre l’adquisició de les formes en castellà per part de parlants de llengües germàniques
és abundant (Comajoan 2014), i ha donat lloc a hipòtesis específiques com la Hipótesis del Aspecte Lèxic segons
la qual els aprenents enllacen les formes gramaticals amb l’aspecte lèxic (Andersen 1991).
Las desinències verbals que distingeixen el pretèrit del imperfecte impliquen trets no interpretables (Liszka
2015) que precisen connectar-se amb el tret [±perfectiu]. Una altre àrea gramatical afectada per l’aspecte es
troba en la forma del futur. Predicats tèlics (llegará a las 8) es interpreten amb referència al futur, mentre que
predicats atèlics (estará en el supermercado) tendeixen a posseir una lectura epistèmica (Matte Bon 2006). A
diferencia de les formes del passat, en canvi, aquestes diferencies aspectuals no es manifesten en la morfologia,
per tant tots el trets implicats son interpretables.
Combinant els plantejaments generativistes amb les hipòtesis específiques de estudis previs, aquesta tesi presenta
un estudi empíric sobre l’adquisició del sistema verbal castellà. A través del Judicis de Gramaticalitat i diverses
tasques de producció, s’ analitzen la interpretació i producció lingüística de 657 parlants de diferents nivells de
competència, dels quals 206 pretereixen al grup d’interès (L1=alemany). Les dades de la resta dels participants
(especialment castellanoparlants natius, i aprenents romànics i anglòfons) serveixen per comparacions.
Generalment, els resultats demostren un apropament a la parla nativa amb un nivell de competència creixent. A
nivell individual, però, es manifesten clares diferencies entre els diferents aprenents. Els trets interpretables del
futur no causen dificultats, però els trets de temps del passat, independentment del context de aprenentatge,
revelen un efecte persistent de la L1. Així, els parlants alemanys experimenten greus problemes en quant a
oracions complexes, és a dir, oracions en les que l’aspecte lèxic i el gramatical no concorden i es produeixen
coercions aspectuals (de Swart 1998). A més s’evidencia un clar efecte dels marcadors temporals –adverbis que
solen co-aparèixer amb una de les dues formes, i s’ensenyen com pautes a classes de espanyol com llengua
estrangera–. Especialment quan aquestes pautes divergeixen dels requisits del context del enunciat, els aprenents
alemanys es distingeixen significadament dels altres grups. La prova més clara concerneix a la “La semana
pasada Pablo sabía la respuesta, pero ahora no se acuerda”. Aquí el complement adverbial , a l’indicar una
compleció, s’interpreta com a marcador del pretèrit pel qual els aprenents rebutgen la frase. La diferencia
significativa del grup de control persisteix fins en nivells de competència avançats.
En conclusió, els problemes coneguts a la bibliografia, que per parlants de llengües germàniques els temps
verbals de l’espanyol son altament difícils, es confirmen i s’amplien. La majoria dels estudis previs es basen en
anàlisis de parlants anglòfons. En el cas dels aprenents alemanys, que la seva llengua materna no posseeix un
sistema aspectual bàsic, els problemes resulten individualment més marcats. Una explicació apta es troba en la
diferència entre micro- i macroparametres (Roberts 2014). Mentre que la diferència entre el sistema verbal
espanyol i l’anglès es caracteritza per la falta de marcatge de la perfectivitat en el segon (microparametre), la
diferència entre l’espanyol i l’alemany consisteix en que l’alemany no marca cap incident de l’aspecte
(macroparametre). Conseqüentment, els parlants alemanys es troben en una posició inicial desavantatjosa. De
aquesta conclusió important es deriven consells didàctics i propostes per futures investigacions.