Piedras que enlazan comunidades y paisajes. Un estudio sobre arquitectura y visibilidad en la isla de Mallorca durante la Edad del Hierro (850-123 AC)

Abstract

[spa] La arquitectura ha sido uno de los ejes fundamentales sobre los que se ha construido el estudio de la Prehistoria de las Islas Baleares. Las dimensiones de estas construcciones realizadas mediante grandes bloques de piedra, además de su visibilidad en el paisaje de las islas han hecho de éstas un elemento central en la investigación sobre el primer milenio AC en las islas. El objetivo de este estudio es analizar cómo la arquitectura monumental comunitaria permitió la construcción de espacios sociales perdurables, y cómo estos cambiaron con la comunidad y la comunidad con ellos. Para ello, se centra en el período Talayótico (c. 850-550 AC) y el período Postalayótico (c. 550-123 AC), en los que las construcciones ciclópeas marcan espacios comunitarios, lo que nos permite examinar cómo la arquitectura es un elemento central en la configuración de las arenas sociales y políticas de estas comunidades. Este estudio se centra en tres áreas de la isla de Mallorca: la península de Santa Ponça, al suroeste de la isla; el área alrededor del cabo de Ses Salines, al sureste; y el área entre Punta de n’Amer y la Serra de Llevant, al noreste de la isla. Al mapear las similitudes y diferencias entre estas tres áreas vamos a ver las formas en las que diferentes comunidades usaron la arquitectura para dar significado a su paisaje, y cómo cambiaron con este. Nuestro objetivo, sin embargo, no es encontrar un modelo general que explique las tres áreas y que pueda ser extensible a toda la isla, sino ver cómo cada comunidad, cada área, tiene su particular formación dentro de una misma tradición. Mediante la aplicación de un conjunto de análisis basados en Sistemas de Información Geográfica (SIG) demostraremos cómo tanto la arquitectura en sí misma como su localización crearon una red que conectaba el paisaje, y que las características de esta muestran la relación entre estas comunidades y la propia concepción y creación de su paisaje. La combinación de diversas analíticas SIG nos permitirá una comprensión más profunda del caso de estudio al explorar distintos modos de analizar la visibilidad. De esta forma, ponemos el foco en el análisis de la visibilidad y las conexiones entre asentamientos ya que la magnitud de la arquitectura, así como las técnicas de construcción de ésta, muestran una voluntad activa de hacer visibles estos edificios en el paisaje, así como las prácticas y significados que estos posibilitan. Mediante una perspectiva basada en el assemblage, la exploración de la arquitectura se enfoca de forma relacional, no centrada en los edificios en ellos mismo sino en las relaciones que albergaron y promovieron. La arquitectura así no es entendida como una representación de la comunidad, sino como parte integral de esta. No se contempla como estática, sino como siempre vibrante, con la capacidad de generar afectos y constituirse como un lugar de memoria. El uso prolongado de estos edificios durante centurias permite reflexionar sobre cómo estos cambiaron, no en la materialidad del edificio, sino en las relaciones de las que formaron parte. En este sentido, este trabajo nos ha permitido reflexionar sobre la arquitectura como parte integral del paisaje, en las formas en las que esta no únicamente constituye un lugar, sino que también lo moldea las posibilidades que este permite. Es parte integral del paisaje, proporcionando un lugar constante de interacción y experiencia. Por tanto, al explorar las relaciones entre paisaje y comunidades en la isla de Mallorca durante la Edad del Hierro, podemos reflexionar sobre el papel de la arquitectura y como esta constituye una parte integral de este paisaje, incluso cuándo las personas dejan de habitarla.

[cat] L’arquitectura ha estat un dels eixos fonamentals sobre els que s’ha construït l’estudi de la Prehistòria de les Illes Balears. Les dimensions d’aquestes construccions realitzades mitjançant grans blocs de pedra, a més de la seva visibilitat en el paisatge de les illes, han fet d’aquestes un element central en la recerca sobre el primer mil·lenni AC a les illes. L’objectiu d’aquest estudi és analitzar com l’arquitectura monumental comunitària va permetre la construcció d’espais socials perdurables i com aquests van canviar amb la comunitat i la comunitat amb ells. Per això, es centra en els períodes Talaiòtic (c. 850-550 AC) i Postalaiòtic (c. 550-123 AC), en els quals les construccions ciclòpies marquen espais comunitaris, la qual cosa ens permet examinar com l’arquitectura és un element central en la configuració de les arenes socials i polítiques d’aquestes comunitats. L’estudi es centra en tres àrees de l’illa de Mallorca: la península de Santa Ponça, al sud-oest de l’illa; l’àrea al voltant del cap de Ses Salines, al sud-est; i l’àrea entre Punta de n’Amer i la Serra de Llevant, al nord-est de l’illa. Al delinear les similituds i diferències entre aquestes tres àrees podrem veure les formes en què diferents comunitats empraren l’arquitectura per a donar significat al seu paisatge, i com canviaren amb aquest. El nostre objectiu no es trobar un model general que expliqui les tres àrees i que es pugui estendre a tota l’illa, sinó veure com cada comunitat, cada àrea, té la seva particular formació dins d’una mateixa tradició. Mitjançant l’aplicació d’un conjunt d’anàlisis basats en Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) mostrarem com tant l’arquitectura en sí mateixa com la seva localització van crear una xarxa que connectava el paisatge, les característiques de la qual mostren la relació entre aquestes comunitats i la pròpia concepció i creació del seu paisatge. La combinació de diverses analítiques SIG ens permetrà un enteniment més profund del cas d’estudi a l’explorar diversos modes d’analitzar la visibilitat. D’aquesta forma, ens centrarem en l’estudi i exploració de la visibilitat i les connexions entre assentaments, ja que la magnitud de l’arquitectura, això com les tècniques de construcció d’aquesta, mostra una voluntat activa de fer visibles aquests edificis dins el paisatge, però també les pràctiques i significats que aquests possibiliten. Mitjançant una perspectiva basada en la idea de assemblage, l’exploració de l’arquitectura s’enfoca de forma relacional, és a dir, no centrada en els edificis en ells mateixos sinó en les relacions que van albergar i van promoure. Així, l’arquitectura no és entesa com una representació de la comunitat sinó com a part integral d’aquesta. No l’entenem com estàtica, sinó sempre vibrant, amb capacitat per generar afectes i constituir-se com un lloc de memòria. L’ús prolongat d’aquests edificis durant centúries ens permet reflexionar sobre com aquests canviaren, no en la materialitat de l’edifici en si, sinó en les relacions de les quals formaren part. En aquest sentit, aquest treball ens ha permès reflexionar sobre l’arquitectura com una part integral del paisatge, en les formes en què aquesta no únicament constitueix un lloc, sinó que també dona forma a les possibilitats que aquest permet. És part integral del paisatge, proporcionant un lloc constant d’interacció i experiència. Per tant, en explorar les relacions entre paisatge i comunitats a l’illa de Mallorca durant l’Edat del Ferro podem reflexionar sobre el paper de l’arquitectura i com aquesta constitueix part intrínseca d’aquest paisatge, fins i tot quan les persones deixen d’habitar-la.

[eng] Architecture has been a central thread in how the history of the Balearic Islands has been told and studied. The scale of the constructions made with big stones, and their visibility across the landscape has made them a key feature in our approach and understanding of the first millennium BC in the islands. The main goal of this research is to analyse how monumental communal architecture enabled the construction of enduring social spaces, and how these spaces both changed with the community, and the community with them. This dissertation focuses on the Talayotic period (c.850-550 BC) and the Postalayotic period (c.550-123 BC), which showcase the use of cyclopean constructions in communal spaces, and allow us to examine how the architecture played a central role in the social and political arenas of the island communities. The study focuses on three areas of the island of Mallorca: the peninsula of Santa Ponça, located in the southwest of the island, the area around cap de Ses Salines, in the southeast, and the area between Punta de n’Amer and the Serra de Llevant, in the northeast of the island. By mapping the differences and similitudes between these three areas, we see how different communities used architecture to signify their landscape, and how they changed with it. Our aim is not to find a general model that explains all areas, but rather to understand the differences that exist between them, to see how each one is unique but also how it adds up to the same tradition. Through the application of a range of GIS analysis, we demonstrate how both the architecture itself and its location in space has created a network across the entire landscape, and that the characteristics and properties of this network are key in understanding the relationship between the communities and their landscape. Through this approach that have previously only been presented as case-studies we tested the applicability of these methodologies, and showed how the combination of them in a problem-driven way allows us to go much further in our understanding of our case study. We have focused on the exploration of visibility as the magnitude of the architecture, and its construction techniques, showcased an active will to be visible places. Underpinned by an assemblage-based perspective, the exploration of architecture in this study is not focused on the buildings by themselves, but also rather in the relationships that they fostered and enabled. Our understanding is that the architecture is not a representation of the community, but it is part of it. We seek to see architecture not as static but as always vibrant, with the capacity to produce affects and constituting a place for memory. The fact that these buildings were used for centuries lets us reflect in how they changed, not as through the material part of the building, but in the relationships that they allowed. Ultimately, we wish to reflect on how architecture constitutes an integral part of the landscape, how it not only constitutes a place but also how it can shape the possibilities of it. It is part of the daily interaction with our surroundings, shaping it and providing a common ground of experience. Therefore, by exploring the relations between communities and landscape in the island of Mallorca during the Iron Age we aim to reflect on the role of architecture and how it constitutes an indissoluble part of the landscape, even when humans stop inhabiting them.