Estudio clínico de un nuevo tratamiento de la litiasis úrica con Teobromina y un basificante urinario

Abstract

[spa] La litiasis renal es una enfermedad frecuente que afecta a un amplio sector de la población mundial, cuya prevalencia ha aumentado progresivamente en paralelo con el incremento de la incidencia de obesidad, diabetes mellitus y síndrome metabólico, siendo la litiasis de ácido úrico la que se desarrolla con más frecuencia en estos pacientes. La formación de litiasis es un proceso complejo de origen multifactorial en el que la composición urinaria es un factor clave, ya que la sobresaturación de la orina principalmente por ácido úrico, oxalato cálcico o fosfato cálcico, acompañada de la presencia o ausencia de sustancias que inhiben la cristalización, puede inducir el desarrollo de cálculos. Luego de comprobar la efectividad del fitato, el magnesio y el citrato como inhibidores de la cristalización en la litiasis de oxalato cálcico y fosfato cálcico, se han probado numerosas sustancias en ensayos in vitro, en búsqueda de inhibidores para otros tipos de litiasis urinarias. En 2014, se evidenció in vitro que la teobromina causaba una notable inhibición de la cristalización del ácido úrico, alterando la morfología de los cristales de esta sustancia, comprobándose los efectos de la teobromina en experimentos in vitro e in vivo con voluntarios sanos; siendo, por tanto necesario estudiar la capacidad de la teobromina para inhibir la cristalización del ácido úrico en pacientes litiásicos. Para ello se reclutaron 54 individuos con cálculos de ácido úrico, evidenciando que el riesgo de cristalización del ácido úrico en la orina de estos pacientes disminuyó notablemente tras la ingesta de un complemento alimentario con extracto de cacao rico en teobromina y citrato, cuando se compara con la ausencia de tratamiento. Además, gracias al protocolo de pocillos para la medición de riesgo de cristalización, también se ha podido demostrar una mayor tendencia de los litiásicos úricos a la cristalización de ácido úrico, incluso en pacientes sin claro riesgo litógeno en el momento de la evaluación clínica; lo que indicaría que dicho protocolo es un método adecuado para lograr predecir, sólo con la orina de 2 horas, el riesgo de cristalización del ácido úrico.

[cat] La litiasi renal és una malaltia freqüent que afecta un ampli sector de la població mundial. La seva prevalença està augmentant progressivament en paral·lel amb l'increment de la incidència d'obesitat, diabetis mellitus i síndrome metabòlic, sent la litiasi d'àcid úric la que es desenvolupa amb més freqüència en aquests pacients. La formació de càlculs renals és un procés complex d'origen multifactorial en el qual la composició urinària és un factor clau, ja que la sobresaturació de l'orina principalment per àcid úric, oxalat càlcic o fosfat càlcic, acompanyada de la presència o absència de substàncies que inhibeixen la cristal·lització, pot induir la formació de càlculs. Després de comprovar l'efectivitat del fitat, el magnesi i el citrat com a inhibidors de la cristal·lització en la litiasi d'oxalat càlcic i fosfat càlcic, s'han provat nombroses substàncies en assajos in vitro, en recerca d'inhibidors per a altres tipus de litiasi urinàries. En 2014, es va evidenciar in vitro que la teobromina causava una notable inhibició de la cristal·lització de l'àcid úric, alterant la morfologia dels cristalls d'àcid úric, comprovant els efectes de la teobromina en experiments in vitro i in vivo amb voluntaris sans; sent, per tant necessari estudiar la capacitat de la teobromina per inhibir de la cristal·lització de l'àcid úric en pacients litiàsics. Per a això es van reclutar 54 individus amb càlculs d'àcid úric, evidenciant que el risc de cristal·lització de l'àcid úric a l'orina d’aquests pacients va disminuir notablement després de la ingesta d'un complement alimentari amb extracte de cacau ric en teobromina i citrat, quan es compara amb l'absència de tractament. A més, gràcies al protocol de pouets per al mesurament del risc de cristal·lització, també s'ha pogut demostrar una major tendència dels litiàsics úrics a la cristal·lització d'àcid úric, fins i tot en pacients sense clar risc litogen en el moment de l'avaluació clínica; el que indicaria que aquest protocol és un mètode adequat per aconseguir predir només amb l'orina de 2 hores el risc de cristal·lització de l'àcid úric.

[eng] Renal lithiasis is a common disease that affects a large sector of the world population, the prevalence of which has progressively increased in parallel with the increase in the incidence of obesity, diabetes mellitus and metabolic syndrome, with uric acid lithiasis developing more frequently in these patients. The formation of kidney stones is a complex process of multifactorial origin in which the urinary composition is a key factor, since the supersaturation of the urine mainly by uric acid, calcium oxalate or calcium phosphate, accompanied by the presence or absence of substances that inhibit crystallization, can induce stone formation. After verifying the effectiveness of phytate, magnesium and citrate as crystallization inhibitors in calcium oxalate and calcium phosphate lithiasis, numerous substances have been in vitro tested, in search of inhibitors for other types of urinary stones. In 2014, it was shown that theobromine caused a remarkable in vitro inhibition of uric acid crystallization, altering the morphology of uric acid crystals, proving the effects of theobromine in in vitro and in vivo experiments with healthy volunteers; it is therefore necessary to study the ability of theobromine to inhibit uric acid crystallization in lithiasic patients. For this, 54 individuals with uric acid stones were recruited, showing that the risk of uric acid crystallization in the urine from these patients decreased notably after the ingestion of a food supplement with cocoa extract rich in theobromine and citrate, when compared to the absence of treatment. Furthermore, thanks to the 6-wells protocol for measuring the risk of crystallization, it has also been possible to demonstrate a greater tendency of uric acid stone formers to crystallize uric acid, even in patients without a clear lithogenic risk at the time of clinical evaluation; which would indicate that said protocol is an adequate method to predict the risk of uric acid crystallization with only 2-hour urine.