Impacto del hígado graso no alcohólico en la incidencia de diabetes tipo 2: estudio de una cohorte de trabajadores con prediabetes

Abstract

[spa] Introducción: La enfermedad de hígado graso no alcohólico (EHGNA) se define como el incremento de los depósitos de grasa en los hepatocitos. Su prevalencia se sitúa entre el 25% – 30% en población adulta, incrementándose hasta el 69% en pacientes con diabetes tipo 2 (DM2). La EHGNA y la DM2 son afecciones que coexisten con frecuencia y pueden actuar de forma sinérgica provocando eventos cardiovasculares. La prediabetes es el principal factor de riesgo para el desarrollo de DM2, mientras que pocos estudios han evaluado la relación existente entre la EHGNA y la prediabetes. El objetivo general fue profundizar en el conocimiento de la relación entre la EHGNA y la DM2, así como los factores de riesgo sociodemográficos, clínicos, metabólicos y de estilo de vida en población adulta trabajadora que presenta prediabetes. Métodos: Estudio prospectivo de cohortes de una población laboral activa del sector servicios. Se seleccionaron un total de 27.844 trabajadores con prediabetes entre 2012 y 2018. Los criterios de inclusión fueron: edad entre 20 y 65 años, glucosa basal alterada (GBA) entre 100 y 125 mg/dl, que aceptaran participar en el estudio y firmaran el consentimiento informado. Se excluyeron a todos los sujetos con diagnóstico de diabetes, tratamiento con antidiabéticos orales o con glucocorticoides sistémicos, GBA 126 mg/dl o una hemoglobina glicosilada (HbA1c) 6,5% al inicio del estudio. En la evaluación basal se recogieron características sociodemográficas, datos antropométricos, parámetros clínicos y estilos de vida. A los 5 años de seguimiento se evaluó la incidencia de DM2 definida como GBA 126 mg/dl o inicio de tratamiento farmacológico con antidiabéticos orales. Resultados: La prevalencia de EHGNA definida por el índice de hígado graso (FLI) (FLI ≥ 60) fue del 19,1% (IC 95% 18,7% – 19,5%) en general, del 27,9% (IC 95% 23,3% – 28,5%) para los hombres y del 6,8% (IC 95% 6,4% – 7,3%) para las mujeres y aumentó en todos los intervalos de edad. Los hombres presentaron peores perfiles cardiometabólicos y antropométricos. La EHGNA se asocia fuertemente con mayor edad, colesterol HDL, clase social menos favorecida, prediabetes, prehipertensión, hipertensión y hábito tabáquico tanto en hombres como en mujeres, aunque la asociación entre la hipertensión y la EHGNA fue mayor en mujeres que en hombres (OR 4,01 (IC 95% 3,38 – 4,75) vs 2,85 (IC 95% 2,64 – 3,09); p<0,001). A los 5 años de seguimiento, un 36% de los trabajadores con prediabetes revirtieron a normoglucemia, un 41% persistieron en estado prediabético y un 23% progresaron a DM2. El riesgo de DM2 se incrementa con la edad, el índice de masa corporal (IMC), los niveles de triglicéridos y la falta de actividad física (AF). Las tasas de incidencia a 5 años de DM2 según el FLI (<30, 30-60 y 60) fueron del 0,3%, 7,8% y 56,7%, respectivamente. Además, a los 5 años de seguimiento, el 33,7% de los sujetos revirtió a normoglucemia. El modelo de regresión logística ajustado mostró que un FLI <30, realizar AF y consumir frutas y verduras a diario se asociaron de forma independiente con la reversión a normoglucemia. El FLI fue el mejor predictor de reversión. Conclusiones: Una de cada 4 personas con prediabetes progresará a DM2 en 5 años, mientras que la mitad se mantendrá en prediabetes. El FLI es un método eficaz y práctico para estratificar el riesgo de progresión a DM2 en función del grado de esteatosis hepática. El control del IMC y la práctica regular de AF podrían ayudar a prevenir la progresión a DM2.

[cat] Introducció: La malaltia de fetge gras no alcohòlic (MFGNA), es defineix com l'increment dels dipòsits de greix en els hepatòcits. La seva prevalença se situa entre el 25% – 30% en població adulta, incrementant-se fins al 69% en pacients amb diabetis tipus 2 (DM2). La MFGNA i la DM2 són afeccions que coexisteixen amb freqüència i poden actuar de manera sinèrgica provocant esdeveniments cardiovasculars. La prediabetis és el principal factor de risc per al desenvolupament de DM2, mentre que pocs estudis han avaluat la relació existent entre la MFGNA i la prediabetis. L'objectiu general és aprofundir en el coneixement de la relació entre la MFGNA i la DM2, això com els factors de risc sociodemogràfics, clínics, metabòlics i d’estil de vida en població adulta treballadora que presenta prediabetis. Mètodes: Estudi prospectiu de cohorts d’una població laboral activa del sector serveis. Es varen seleccionar un total de 27.844 treballadors amb prediabetis entre els anys 2012 i 2018. Els criteris d'inclusió varen ser: edat entre 20 i 65 anys, glucèmia basal alterada (GBA) entre 100 i 125 mg/dl, que acceptessin participar a l'estudi i signessin el consentiment informat. Es varen excloure tots els subjectes amb diagnòstic de diabetis, tractament amb antidiabètics orals o amb glucocorticoides sistèmics, GBA 126 mg/dl o una hemoglobina glicosilada (HbA1c) 6,5% a l'inici de l'estudi. A l'avaluació basal es varen recollir característiques sociodemogràfiques, dades antropomètriques, paràmetres clínics i estils de vida. Als 5 anys de seguiment es va avaluar la incidència de DM2 definida com GBA 126 mg/dl o inici de tractament farmacològic amb antidiabètics orals. Resultats: La prevalença de MFGNA definida per l'índex de fetge gras (FLI) (FLI ≥ 60) va ser del 19,1% (IC 95% 18,7% – 19,5%) en general, del 27,9% (IC 95% 23,3% – 28,5%) per als homes i del 6,8% (IC 95% 6,4% – 7,3%) per a les dones i va augmentar en tots els intervals d'edat. Els homes presentaren pitjors perfils cardiometabòlics i antropomètrics. La MFGNA s'associa fortament amb major edat, colesterol HDL, classe social menys afavorida, prediabetis, prehipertensió, hipertensió i hàbit de fumar tant en homes com en dones, encara que l'associació entre la hipertensió i la MFGNA va ser major en dones que en homes (OR 4,01 (IC 95% 3,38 – 4,75) vs 2,85 (IC 95% 2,64 – 3,09); p<0,001). Als 5 anys de seguiment, un 36% dels treballadors amb prediabetis varen revertir a normoglucèmia, un 41% varen persistir en estat prediabètic i un 23% varen progressar a DM2. El risc de DM2 s'incrementa amb l'edat, l'índex de massa corporal (IMC), els nivells de triglicèrids i la falta d'activitat física (AF). Les taxes d'incidència a 5 anys de DM2 segons el FLI (<30, 30-60 i 60) varen ser del 0,3%, 7,8% i 56,7%, respectivament. A més, als 5 anys de seguiment, el 33,7% de les persones amb prediabetis varen revertir a normoglucèmia. El model de regressió logística ajustat va mostrar que un FLI <30, realitzar AF i consumir fruites i verdures diàriament es varen associar de manera independent amb la reversió a normoglucèmia. El FLI va ser el millor predictor de reversió. Conclusions: Una de cada 4 persones amb prediabetis progressarà a DM2 en 5 anys, mentre que la meitat es mantindrà en prediabetis. El FLI és un mètode eficaç i pràctic per a estratificar el rics de progressió a DM2 en funció del grau de esteatosis hepàtica. El control de l’IMC i la pràctica regular de AF podrien ajudar a prevenir la progressió a DM2.

[eng] Introduction: Non-alcoholic fatty liver disease (NAFLD) is defined as the accumulation of fatty deposits in the hepatocytes, not related to significant alcohol intake. Its prevalence is between 25% – 30% in adult population and 69% in patients with type 2 diabetes (T2D). NAFLD and DM2 are conditions that frequently coexist and can act synergistically, leading to cardiovascular events. Prediabetes is considered the main risk factor for the development of T2D, whereas few studies have evaluated the relationship between NAFLD and prediabetes. The main aim of the present doctoral thesis is to investigate the relationship between NAFLD and T2D, as well as the sociodemographic, clinical, metabolic and lifestyle risk factors in a working adults population with prediabetes. Methods: The study population includes a cohort of working adults employed in the service sector, who underwent routine occupational health visits between January 2012 and December 2018. A total of 27,844 workers were selected according to the following inclusion criteria: age between 20 and 65 years, fasting plasma glucose (FPG) between 100 and 125 mg/dl, having agreed to participate in the study and signed the informed consent. Subjects with a diagnosis of diabetes, in treatment with oral antidiabetics or systemic glucocorticoids, with an FPG 126 mg/dL, or a glycated hemoglobin (HbA1c) 6.5% at baseline were excluded from the analyses. Sociodemographic characteristics, anthropometric data, clinical parameters, and lifestyle data were collected. The incidence of T2D, defined as FPG ≥126 mg/dL or initiation of pharmacological treatment with oral antidiabetic drugs, was evaluated at 5 years follow-up. Results: The prevalence of NAFLD defined by fatty liver index (FLI) (FLI ≥60) was 19.1% (95% CI 18.7% – 19.5%) overall, 27.9% (95% CI 23.3% – 28.5%) for men and 6.8% (95% CI 6.4% – 7.3%) for women and increased across age intervals. Men presented worse cardiometabolic and anthropometric profiles than women. NAFLD was strongly associated with older age, HDL-cholesterol, less advantaged social class, prediabetes, prehypertension, hypertension, and smoking in both sexes, although the association between hypertension and NAFLD was higher in women than in men (OR 4.01 [95% CI 3.38 – 4.75] vs. 2.85 [95% CI 2.64 – 3.09]; p<0.001). At 5-year follow-up, 36% of workers with prediabetes reverted to normoglycemia, 41% persisted in the prediabetic state and 23% progressed to T2D. The risk of developing T2D increased with age, body mass index (BMI), triglyceride levels, and lack of physical activity (PA). The 5-year incidence rates of T2D were highest for individuals with FLI ≥60, at 56.7%, whereas for individuals with FLI 30-60 and FLI <30 the incidence rates were of 7.8% and 0.3%, respectively. In addition, 33.7% of subjects reverted to normoglycemia at the 5-year follow-up. The adjusted logistic regression model showed that FLI <30, engaging in regular PA, and consuming fruits and vegetables daily were independently associated with reversion to normoglycemia. FLI was found to be the best predictor of reversion. Conclusions: One in 4 individuals with prediabetes will progress to T2D within at 5 years of follow-up. FLI is an effective and practical method to stratify the risk of progression to T2D based on the degree of hepatic steatosis. BMI control and regular PA practice could prevent progression to T2D.