Una aproximació fenomenològica multisensorial al món funerari de Mallorca durant el Posttalaiòtic (550- 123 aC)

Abstract

[cat] En aquesta tesi doctoral s’estudia el món funerari posttalaiòtic (550- 123 AC) des d’una aproximació fenomenològica i multisensorial. Partint de l’anàlisi de tres jaciments funeraris clau de la segona edat del ferro mallorquina, així com de la revisió d’altres necròpolis significatives d’aquesta època s’ofereix una nova interpretació de les pràctiques funeràries que es generaren durant aquesta etapa de la prehistòria de Mallorca. El treball s’ha organitzat en tres parts i en vuit capítols. En la primera part, que inclou els capítols 1, 2 i 3, es presenta la proposta interpretativa i es delimita el marc cronocultural del període estudiat. La segona part, és a dir, els capítols 4 i 5, es centra en l’anàlisi descriptiva i interpretativa dels tres casos d’estudi per, posteriorment, oferir una interpretació de les pràctiques funeràries documentades en aquestes necròpolis. Finalment, en la tercera part, que inclou els capítols 6, 7 i 8, s’analitzen altres jaciments funeraris des d’una aproximació multisensorial i es presenten els resultats en relació a les activitats i experiències sensorials, emocionals i mnemòniques que es generaren des de la mort d’algun membre de la comunitat fins a la sortida de l’espai funerari. La detallada investigació de les necròpolis de cova Monja, Son Maimó i Ca’s Santamarier, així com l’estudi bibliogràfic d’altres tretze jaciments mostra com el món funerari del posttalaiòtic es caracteritza per la diversitat d’enterraments i la complexitat de les pràctiques associades que es desenvoluparen. Concretament, les activitats d’ornamentació dels cossos, la processó i entrada en els espais funeraris, les implicacions dels contenidors funeraris, el paper dels objectes d’acompanyament, el consum ritualitzat, la sonortitat ritualitzada, el cinetisme ritualitzat, el component olfactiu de les activitats i l’aparició d’especialistes rituals. Si bé, aquesta complexitat va més enllà dels tipus d’enterraments i de la forma en què es tractaren els cossos, inclús més enllà dels mecanismes d’individualització de difunts dins de contenidors. Els vius tingueren un rol important en el desenvolupament de tota una sèrie de pràctiques destinades a proporcionar una bona mort als difunts, aspecte que alhora, incloïa als propis vius, que es veieren immersos en la multisensorialitat de les actuacions, espais, objectes i persones. Així mateix, s’observen també diferències entre els tres tipus d’enterraments, aspecte que reforça la idea de diversitat i variabilitat regional durant el posttalaiòtic. El treball realitzat en aquesta tesi estandarditza, complementa i enriqueix el coneixement que es tenia sobre els materials i dinàmiques de les necròpolis estudiades, així com sobre el món funerari posttalaiòtic. En aquest sentit, es posa de manifest la importància social dels morts i la rellevància del darrer contacte físic i sensorial entre vius i morts, i entre vius i objectes. També es demostra que, en relació als espais, es seleccionen indrets carregats de significat a partir dels quals es generen mecanismes sensorials i mnemònics, com el lligam amb comunitats passades, la creació d’un sentit de pertinença i la intensificació del sentit de lloc a partir de la fenomenologia dels espais. Alhora, es veu com la bona mort i la negociació i interacció entre persones s’aconsegueix a través realització de tota una sèrie d’activitats multisensorials i ritualitzades. Amb la nostra proposta el món funerari deixa de ser un concepte enfocat en els aixovars i en els morts per passar a ser analitzat des d’una vessant pràctica protagonitzada per les persones i per les seves activitats i experiències funeràries. Així doncs, la investigació no s’ha aturat en l’anàlisi i millor coneixement de la materialitat, sinó que aquest s’ha constituït com a punt de partida per comprendre i evocar de quina manera els habitants de la Mallorca posttalaiòtica visqueren la mort.

[spa] En esta tesis doctoral se estudia el mundo funerario postalayótico (550- 123 A.C.) desde una aproximación fenomenológica y multisensorial. A partir del análisis de tres necrópolis de la segunda edad del hierro mallorquina y de la revisión de otras necrópolis significativas de esta época se ofrece una nueva perspectiva en cuanto a la diversidad de prácticas funerarias generadas en este periodo de la prehistoria de Mallorca. El trabajo se ha organizado en tres partes y en ocho capítulos. En la primera parte, que incluye los capítulos 1, 2 y 3, se presenta la propuesta interpretativa y se delimita el marco cronocultural del período estudiado. La segunda parte, es decir los capítulos 4 y 5, se centra en el análisis descriptivo de los tres casos de estudio para, posteriormente, ofrecer una interpretación de las prácticas funerarias de las necrópolis de Son Maimó, cova Monja y Ca's Santamarier. Finalmente, en la tercera parte, que incluye los capítulos 6, 7 y 8, se analizan otros yacimientos funerarios desde una aproximación multisensorial y se presentan los resultados en relación a las actividades y experiencias sensoriales, emocionales y mnemónicas que se generan desde la muerte de algún miembro de la comunidad hasta la salida del espacio funerario. La detallada investigación de las necrópolis de Cova Monja, Son Maimó y Ca’s Santamarier así como el estudio bibliográfico de otros trece yacimientos muestra como el mundo funerario del postalayótico se caracteriza por la diversidad de enterramientos y la complejidad de las prácticas asociadas a ellos. Concretamente, las actividades de ornamentación de los cuerpos, la procesión y entrada en los espacios funerarios, las implicaciones de los contenedores funerarios, el papel de los objetos de acompañamiento, el consumo ritualizado, la sonoridad ritualizada, el movimiento ritualizado, el componente olfativo de las actividades y la aparición de especialistas rituales. Dicha complejidad va más allá de los tipos de enterramientos y de la forma en que se trataron los cuerpos, incluso más allá de los mecanismos de individualización de los difuntos dentro de contenedores. Los vivos tuvieron un rol importante en el desarrollo de toda una serie de prácticas destinadas a proporcionar la buena muerte de los difuntos, aspecto que, a la vez, incluía a los propios vivos, que se vieron inmersos en la multisensorialidad de las actuaciones, espacios, objetos y personas. Asimismo, se observan también diferencias entre los tres tipos de enterramientos, aspecto que refuerza la idea de diversidad y variabilidad regional que ha venido definiendo la época estudiada. El trabajo realizado en esta tesis doctoral estandariza, complementa y enriquece el conocimiento que se tenía sobre los materiales y dinámicas de estos yacimientos, así como del mundo funerario postalayótico. En este sentido, se pone de manifiesto la importancia social de los muertos y la relevancia del último contacto físico y sensorial entre vivos y muertos, y entre vivos y objetos. También se demuestra que, en relación a los espacios, se seleccionan lugares cargados de significado a partir de los cuales se generan mecanismos sensoriales y mnemónicos tales como el vínculo con comunidades pasadas, la creación de un sentido de pertenencia y la intensificación del sentido de lugar a partir de la fenomenología de los espacios. A la vez, se ve como la producción de una buena muerte y la negociación e interacción entre personas se consigue a través realización de toda una serie de actividades multisensoriales y ritualizadas. Con nuestra propuesta, el mundo funerario deja de ser un concepto anclado en los ajuares y en los muertos para pasar a ser analizado desde una vertiente práctica y ritualizada protagonizada por las personas y por sus actividades y experiencias funerarias. Así pues, la investigación no se ha limitado al análisis y al mejor conocimiento de la materialidad, sino que estos dos ítems han sido el punto de partida para comprender y evocar de qué manera los habitantes de la Mallorca postalayótica vivieron la muerte.

[eng] This doctoral dissertation takes a phenomenological and multisensory approach to study the Postalayotic funerary realm (550–123 BC). A fresh viewpoint on the variety of burial practices developed during this period in Mallorca's prehistory is provided by the multisensory analysis of three Late Iron Age necropolises and the review of other notable necropolises from this period. Eight chapters and three parts make up the structure of this work. The interpretive proposal is offered, and the boundaries of the period's chronological and cultural framework are set forth in the first part, which consists of chapters 1, 2, and 3. The descriptive examination of three case studies is the main focus of the second part's chapters 4 and 5, which also provide an interpretation of the necropolises of Son Maimó, Cova Monja, and Ca's Santamarier's burial practices. Finally, more burial sites are examined using a multisensory approach in the third part's chapters 6, 7, and 8. The findings reveal a relationship between individuals, events, and things that is marked by sensory, emotional, and memory experiences that began with a community member's passing and continued until individuals left the funerary area. The in-depth analysis of the necropolises of Cova Monja, Son Maimó, and Ca's Santamarier as well as the bibliographical analysis of thirteen other sites demonstrate how the variety of burials and the complexity of the practices associated with them define the Postalayotic funerary world. Particularly, the ritualized consumption, ritualized sonority, ritualized movement, the olfactory component of the activities, the procession and entry into the burial spaces, the implications of funerary containers, the role of accompanying objects, and the formation of ritual specialists. Postalayotic's intricacy extends beyond the many sorts of burials and the manner in which the remains were cared for, even beyond the mechanisms of the deceased's individualization in various types of receptacles. The creation of a wide range of practices intended to ensure the departed had a good death was greatly aided by the living, who were also involved since they were immersed in the multisensoriality of the performances, settings, objects, and people. Differences are also seen between the three types of burials in all of this funerary complexity analysis, which supports the notion of regional diversity and variability that has been characterizing the examined period. The work pursued in this doctoral thesis standardizes, completes, and enhances our prior understanding of the components and dynamics of these sites as well as our understanding of the Postalayotic funerary world. The significance of the deceased in society as well as the value of the last physical and sensory encounters between the living and the dead as well as between the living and objects are emphasized in this regard. When considering funerary settings, it becomes clear that meaningful locations were chosen and produced sensory and memory mechanisms, such as connections to former communities, the development of a sense of belonging, and the strengthening of the sense of place. At the same time, it is clear how a number of multisensory and ritualized actions were used to provide a good death as well as negotiation and interpersonal contact. By analyzing the funerary world from a practical and ritualized standpoint, with people and their funerary activities and experiences as the main focus, our proposal shifts the concept's attention from funerary artefacts and the departed to people and their funerary actions and experiences. As a result, this research goes beyond only analyzing the materiality and gaining a greater understanding of it; rather, it serves as the foundation for an understanding of and reflection on how the people of Postalayotic Mallorca experienced death. In this approach, a personalized narrative that is centered on people and their experience of death replaces the conventional and central function of objects and the relationships and forms of power created through their distribution.