[cat] El desenvolupament personal, en qualsevol de les grans dimensions humanes, no
pot excloure la cura de la interioritat o “l’aprenentatge a ser” obert a la dimensió
espiritual de la persona (Delors, 1996). És un àmbit de gran incidència pels
corrents pedagògics que apunten a un paradigma holístic, però poc investigat en
relació amb l’educació musical, malgrat que, en les últimes dècades, els estudis
sobre els efectes cognitius, emocionals i socials de la pràctica musical posen de
manifest el fort potencial de la música per promoure el desenvolupament integral
de la persona (Campayo-Muñoz i Cabedo-Mas, 2017; Varner, 2019). A partir, per
una banda, d’aportacions de la psicologia humanista, de la pedagogia de la
interioritat, de la musicoteràpia i de la filosofia praxial de l’educació musical, i per
altra, de la consideració de nocions tal com les “intel·ligències múltiples” (Gardner,
1983), la “intel·ligència emocional” (Salovey i Mayer, 1990) i els “estats de
flux” (Csikszentmihalyi, 1988), s’elabora l’estat de la qüestió pel que fa a les
relacions entre educació musical, creixement de la persona i interculturalitat.
Constatant la manca actual de presències legislatives clares i línies
metodològiques programàtiques que responguin a la potencialitat de l’educació
musical d’afavorir el creixement psicoespiritual de la persona, aquest estudi pretén
iniciar una investigació dels àmbits metodològics fonamentals per a una
pedagogia musical intercultural centrada en l’aprenentatge a ser i a viure junts,
conceptes que es troben en sinergia en una comprensió aconfessional
d’espiritualitat com a cura del ser. Es passa així a elaborar un model conceptual
que permet identificar quatre àmbits de praxi musical, a partir dels quals
s’esbossa una proposta didàctica que permet treure unes conclusions
conseqüents, suggerint en fi perspectives d’investigació i de desenvolupament
ulterior.