L'Abolició del dret d'estrangeria eclesiàstica a Mallorca: actituds i usos lingüístics

Abstract

[cat] La Nova Planta (1707-1715) acaba amb l'estrangeria civil de la Corona Catalanoragonesa i, per extensió, al 1723, amb l'eclesiàstica, a Aragó, València i Barcelona; però no a Mallorca, que la conserva fins al 1808. Amb aportació documental inèdita, a partir de les declaracions que els regidors de l'ajuntament de Palma fan en el ple del 12 de gener de 1808, analitzam les raons que les autoritats locals addueixen per seguir amb l'estrangeria eclesiàstica, així com els arguments dels qui, per amor al nou Estat, s'hi posicionen en contra. L'abolició d'aquest dret se situa en el marc del que dicta la Reial Cèdula de 23 de juny de 1768. Alhora, fem un repàs del que significà per a l'extensió de l'espanyol a les diòcesis de Barcelona i Palma la presència de dos bisbes andalusos, Gavino de Valladares (Barcelona, 1775-1794) i Juan Díaz de la Guerra (Palma, 1772- 1777), els mandats dels quals coincidiren parcialment. [eng] The Decree of Nova Planta (1707-1715) ends with civil alienation in the Catalan-Aragonese Crown and, by extension, in 1723, with ecclesiastic alienation in Aragon, València and Barcelona; but not in Mallorca, where it is preserved until 1808. Using unpublished documentary contributions based on the declarations of the councillors of the city of Palma in the plenary meeting of January 12, 1808, we analyze the reasons argued by the local authorities to continue with ecclesiastical alienation, as well as the arguments of those who, out of love for the new state, stood against it. The abolition of such right is placed within the framework of what dictates the royal cedula of June 23, 1768. We also review the significance for the extension of Spanish language in the dioceses of Barcelona and Palma, of the presence of two Andalusian bishops whose mandates coincided partially; namely, Gavino de Valladares (Barcelona, 1775-1794) and Juan Díaz de la Guerra (Palma, 1772-1777).