La poesía inglesa de Fernando Pessoa

Show simple item record

dc.contributor.author Jordà Billinghurst, Madeleine
dc.date 2015
dc.date.accessioned 2019-02-12T07:58:56Z
dc.date.available 2019-02-12T07:58:56Z
dc.date.issued 2019-02-12
dc.identifier.uri http://hdl.handle.net/11201/148956
dc.description.abstract [spa] Como miembro de Orpheu, Pessoa es un poeta órfico; pero también es la personificación modernista de la figura mítica de Orfeo, quien con su lira y su canto cautiva a hombres y a fieras, transformando así el culto lunar al Baco orgiástico en el culto al Sol como manifestación objetiva del diossol invisible. El Pessoa órfico baja a los infiernos por su alma amada, a través del portal alegórico de Epithalamium; al mirar hacia atrás, y divisar el alma, la pierde por segunda y última vez, para siempre. Este poeta órfico ofrece su culto a Apolo en Antinous y cautiva, con la música de The Mad Fiddler, al hombre grosero, sacándolo de su estética lunar, para reavivar su fuego interior (el fuego órfico) y elevar su Conciencia, en la estética pessoana, a la esfera solar-divina. Pessoa, al igual que Orfeo, promete la salvación y la vida eterna a sus iniciados, mediante la introducción de los Misterios y de la filosofía hermética. Las islas mágicas de Pessoa son las islas de los bienaventurados del Paraíso órfico. En los poemas ingleses de Pessoa encontramos niveles y subniveles, un entrelazado de estructuras y de temas, de poema con poema, y de poemario con poemario. Existen una cohesión y un texto oculto que une a los cinco grandes poemarios. Pessoa no deja ningún cabo suelto. Pessoa conoce perfectamente el impacto que sus versos tienen sobre el lector. Primero, porque utiliza temas muy controvertidos, e incluso tabú, y, segundo, porque conoce profundamente el funcionamiento de la mente humana y cómo manipularla, para conducirla a la iniciación hermética. Su intuición y su genialidad conocen a la perfección la psique del lector y se permite jugar con ella, desarrollando el tema de cada poema y desarrollando cada verso acorde a las reacciones y respuestas intelectuales, emocionales y, a veces físicas, que el poeta ya anticipa en el lector. Juega con nuestras expectativas y no nos defrauda; es el juego del gato y el ratón; sólo el más intuitivo conocerá la verdad de sus poemas. El pecado no existe; lo único que hace la sociedad del autor es negar el conocimiento, la belleza y la felicidad. Esta enorme energía intelectual fue puesta a buen recaudo y canalizada emocionalmente en una actitud presuntamente altruista, la de querer instruir y elevar al pueblo llano. Pessoa nos demostrará que las aberraciones no son tales y que el verdadero pecado reside en lo que la sociedad considera “aceptable”. Pessoa es, además, un hombre avasallado por su miedo a la locura. La estructura repetitiva y circular atraen al lector a una temática obsesiva y casi psicótica en la que se ha creado un grado de intimismo y de complicidad en el lector, que el poeta utilizará como amortiguador de su propio dolor. El lenguaje de Pessoa es arcaico e innovador a la vez. Arcaico, en cuanto que imita el sonido y la cadencia de los poetas románticos ingleses y de la poesía de Shakespeare; es innovador, en cuanto que busca la sutileza de significados nuevos y originales, que se ajustan, única y exclusivamente, al verso en el cual están ubicados, no pudiéndose trasladar a ningún otro párrafo, ni tan siquiera a ningún otro poema. Su lenguaje está cargado de referencias esotéricas, utilizando una imaginería visionaria y oscura. Los recursos estilísticos, empero, que más lo definen son el neologismo, la repetición, el oxímoron y el hipérbaton. El neologismo cobra vida en sí mismo, constituyéndose como la base de una filosofía hermética, que el lector deberá intuir en su viaje a través de los grandes poemarios. La repetición, el oxímoron y el hipérbaton son el reflejo visual y formal de una mente enzarzada en el miedo a la locura. ca
dc.description.abstract [cat] Com a membre d'Orpheu, Pessoa és un poeta òrfic; però també és la personificació modernista de la figura mítica d'Orfeu, qui, amb la seva lira i el seu cant, captiva a homes i feres, transformant el culte lunar al Bac orgiàstic en un culte al Sol, com a manifestació objectiva del déu-sol invisible. Pessoa-Orfeu davalla als inferns per la seva ànima estimada, a través del portal alegòric que és Epithalamium. Quan torna la mirada cap a enderrera, destriant l'ànima, la perd per segona i darrera vegada, per sempre més. Aquest poeta òrfic ofereix el seu culte a n'Apolo en el poemari Antinous. D'aquesta manera, quan ofereix la seva música en The Mad Fiddler, pot captivar a l'home ignorant i groller, i el treu de la seva estètica lunar, per a tornar a encendre el seu foc interior (el foc òrfic); així, aixeca la seva Consciència a l'esfera solar-divina, dins l'estètica pessoana. Pessoa, de la mateixa manera que fes n'Orfeu, ens promet la nostra salvació i la vida eterna als seus iniciats, mitjançant la introducció als Misteris i a la filosofia hermètica. Les illes màgiques d'en Pessoa són les illes dels benaurats del Paradís òrfic. En els poemes anglesos d'en Pessoa trobam nivells i subnivells, dins un entreteixit d'estructures i de temes, de poema amb poemes i de poemari amb poemari. Hi existeixen una cohesió i un text ocult que uneixen els cinc poemaris. En Pessoa no deixa res sense lligar; coneix a la perfecció l'impacte que els seus versos tenen sobre el lector. En primer lloc, perquè utilitza temes molt controvertits, i també tabús; i, en segon lloc, perquè coneix al detall el funcionament de la ment humana i la sap manipular perfectament, per conduir-la cap a la iniciació hermètica. La seva intuició i la seva genialitat conecten amb la psique del lector, i es permet el luxe de jugar amb ella, com el moix que juga amb el ratolí, desenvolupant, així, el tema de cada poema i de cada vers, segons les reaccions intelectuals, emocionals i, fins i tot, físiològiques que el poeta anticipa en el lector. El poeta juga amb les nostres expectatives i no ens deixa frets; però només el lector més intuitiu coneixerà la veritat dels seus poemes. El pecat no existeix. L'únic que en sap fer la societat és negar el coneixement, la bellesa i la felicitat. D'aquesta gran energia intel·lectual, se'n fa bon ús i és canalitzada emocionalment dins una actitud aparentment altruista; és a dir, el poeta vol instruir i elevar el seu poble ignorant. En Pessoa ens vol demostrar que les aberracions no ho són pas, i que el pecat vertader resideix dins allò que la societat considera com a "acceptable". Pessoa és, a més, un home dominat per la seva pròpia por a la demència. L'estructura repetitiva i circular atrauen el lector cap a una temàtica obsessiva i quasi psicòtica, dins la qual s'ha creat un cert grau d'intimisme i de complicitat amb el lector, i que el poeta utilitza com a amortidor del seu propi dolor. El llenguatge emprat per en Pessoa és arcaic, però innovador a la vegada. És arcaic, perquè imita el só i la cadència dels poetes romàntics anglesos i de la poesia d'en Shakespeare. És innovador, perquè cerca la sutilesa de significats nous i originals, que només tenen sentit dins el vers en el qual es troben, i en lloc més, no poguent-se traslladar a cap altre paràgraf, ni a cap altre poema. El seu llenguatge està carregat de referències esotèriques, i utilitza una imatgeria visionària i obscura. Els recursos estilístics que més el defineixen, emperò, són el neologisme, la repetició, l'oxímoron i l'hipèrbaton. El neologisme funciona quasi independentment, i es constitueix com a la base de la filosofia hermètica d'en Pessoa; una filosofia que el lector haurà d'intuir en el seu viatge a través dels cinc poemaris. La repetició, l'oxímoron i l'hipèrbaton són el reflex visual i formal d'una ment embarriolada per la por a la demència. ca
dc.description.abstract [eng] Fernando Pessoa's objective, in writing the five main English books of poems, is to represent the part of Orpheus which promises the reader the salvation of its soul and eternal life; he takes the reader by the hand and rescues him from Hell and sin; journeying through a catharsis of love and Hermetic philosophy, we reach Divinity with him. The five poems are linked together through layers of subtext; themes and structures that follow through, from one poem to the next, on the piggy-back of the reader's subconcious ego and the author's masterly intention. Sin and taboo form the essential elements of a metaphysical game, which Pessoa uses to play with us, to move us into a different reality, which will elevate our souls onto the divine plane. Pessoa sees himself as the teacher of Humanity, the Messiah of Portuguese culture, into which the ignorant peasant will shed his armour of prejudice and will bask in the nakedness of his soul and the glory of knowledge. This Portuguese Orpheus begins his phylosophical instruction by forcing us, the reader and the voyeur, into the spotlight of our own childish hypocresy and iniquity. Epithalamium is the stage for voyaristic pleasure in the sorroundings of Sacred Comunion and Holy Sacrament. Thus caught red-handed in his private fantasy, the reader recoils in shame and embarrassment, which Pessoa then uses as positive energy to carry the reader into the deeper realms of love and alternative thought. Thus encountering the distant, but no less poignant, homosexual love story in Antinous, the reader further recoils into his own soul before a blushing act of borderline necrophilia. Newly confused and ashamed, but having experienced the most beautiful and heart-rendering example of selfless love, the reader is presented with the only real alternative to emotion, i.e. the equalizer of all men, Death, in Inscriptions. With Mad Fiddler, the reader experiences music and faith through the playfulness and rythym of modernist verse. Through layers and sublayers of meaning, we encounter the Hermetic Philosophy that will finally take us onto the metaphysics of 35 Sonnets and, ultimateley, our soul's growth and maturity. ca
dc.format application/pdf
dc.format.extent 630 ca
dc.language.iso spa ca
dc.publisher Universitat de les Illes Balears
dc.rights all rights reserved
dc.rights info:eu-repo/semantics/openAccess
dc.subject.other Amor ca
dc.subject.other Love ca
dc.subject.other Divinitat ca
dc.subject.other Divinidad ca
dc.subject.other Divinity ca
dc.subject.other Erotisme ca
dc.subject.other Erotismo ca
dc.subject.other Eroticism ca
dc.subject.other Llenguatge ca
dc.subject.other Lenguaje ca
dc.subject.other Language ca
dc.subject.other metaphysics ca
dc.subject.other Metafísica ca
dc.subject.other Sin ca
dc.subject.other Pecat ca
dc.subject.other Pecado ca
dc.subject.other Process ca
dc.subject.other Proceso ca
dc.subject.other Procès ca
dc.title La poesía inglesa de Fernando Pessoa ca
dc.type info:eu-repo/semantics/doctoralThesis
dc.type info:eu-repo/semantics/publishedVersion
dc.subject.udc 8 - Lingüística i literatura ca
dc.subject.udc 82 - Literatura ca
dc.subject.ac Historia de la literatura y literatura comparada ca
dc.contributor.director Cuadrado Fernández, Perfecto
dc.doctorat Doctorat en Història de la Literatura i Literatura Comparada (extingit)


Files in this item

This item appears in the following Collection(s)

Show simple item record