La aplicación del derecho de guerra durante la expansion romana (200-167 a.C.): análisis territorial y estudio comparativo

Abstract

[spa] La expansión romana continúa siendo, desde la pionera obra de Mommsen, un tema de especial importancia en el amplio campo de conocimiento que supone la Historia Antigua del Mediterráneo. Entre sus implicaciones, la dimensión jurídica de la guerra y su aplicación sobre el terreno adquiere una particular relevancia. Sin embargo, mientras abundan los trabajos centrados en episodios bélicos concretos, no son frecuentes aquellos que abordan esta problemática desde una perspectiva global. En nuestra opinión, es necesario considerar e interconectar cada conflicto en su contexto histórico y, en el caso del estudio del ius belli, se deben aglutinar diferentes escenarios con la finalidad de conseguir un amplio abanico de análisis y unas conclusiones más sólidas. Partiendo de la hipótesis de que existió una norma consuetudinaria que regulaba las actitudes de los generales en relación al enemigo, nuestro objetivo principal es determinar si existió una praxis diferencial en función del grado de urbanización del territorio, de su nivel económico y desarrollo cultural. Para ello, realizamos un amplio recorrido a través de las campañas militares romanas en el período 200-167 a.C. (bloques II y III del trabajo), años en que la potencia itálica mantuvo abiertos varios frentes bélicos en Occidente (Hispania, Galia Cisalpina, Liguria y Córcega-Cerdeña), que combinó con el desarrollo de grandes guerras internacionales en el escenario oriental (II Guerra Macedónica, Antíoco III y III Guerra Macedónica). La identificación de los diferentes episodios de rendición incondicional (deditio) y de asalto armado (oppugnatio) se desarrolla en el bloque IV, y constituye la base para la clasificación de las exigencias que Roma realizó a las poblaciones sometidas, pudiéndose distinguir diferentes cláusulas y represalias en función de la forma de subyugación. Entre las medidas correspondientes a la deditio hallamos la solicitud de rehenes, la rendición del armamento, la colaboración militar, la obligación de albergar tropas y la imposición de una serie de multas económicas. Por su parte, tras el asalto armado, las represalias conllevaron un mayor grado de violencia, pudiéndose identificar actuaciones de carácter económico (el saqueo del núcleo), territorial (la fragmentación territorial, el traslado de poblaciones y el desmantelamiento físico del núcleo) y personal (esclavización de los supervivientes y aplicación selectiva de la pena de muerte). El último bloque de la tesis está dedicado a la comparación de la intervención romana en ambos escenarios del Mediterráneo (Occidente y Oriente), analizando cada una de las medidas adoptadas por Roma en un contexto comparativo de mayor amplitud. Los datos analizados a lo largo del trabajo apuntan a la existencia de una estrategia estatal romana cuyos objetivos fueron variando en función del territorio: en Occidente el dominio territorial directo y en Oriente la sumisión política y diplomática. Así se demuestra en las cláusulas tras rendición incondicional: mientras en Hispania y Galia destacan las medidas de carácter militar, en Grecia las exigencias económicas y personales primaron sobre el resto. En referencia a las oppugnationes, el saqueo aparece documentado en ambas vertientes, pero si comparamos los datos del beneficio económico obtenido detectamos una asimetría claramente favorable al escenario oriental. El recurso a la esclavización se comprende como un método orientado a conseguir mayores ingresos, y se detecta mayoritariamente en Occidente y en zonas orientales con un reducido grado de desarrollo institucional. También la intervención sobre el territorio se presenta como un factor diferencial, ya que mientras en el Levante europeo se recurrió, mayoritariamente, a la destrucción de murallas, en Poniente destaca el arrasamiento de núcleos y los traslados de población, de lo que se colige un mayor interés en el control territorial directo. Finalmente, en todo este entramado, la aplicación de determinadas cláusulas y represalias se vio influida por los objetivos romanos en política exterior. Asimismo, también desempeñaron un papel fundamental los intereses de los generales, de modo que la guerra funcionaba como una herramienta para el acceso a magistraturas de más alto nivel.

[cat] L'expansió romana es manté, des de la pionera obra de Mommsen, com un tema d’especial importància en l’ampli camp de coneixement que és la Història Antiga del Mediterrani. Entre les seves implicacions, la qüestió jurídica de la guerra i la seva aplicació pràctica adquireixen una especial rellevància. No obstant això, mentre destaquen els treballs centrats en episodis concrets, no són freqüents els que tracten aquest problema des d'una perspectiva global. En la nostra opinió, és necessari considerar i interconnectar cada intervenció en el seu context històric i, en el cas de l'estudi de l’ius belli, cal reunir diferents escenaris per tal d'obtenir una àmplia gamma d'anàlisi i conclusions més sòlides. Partint de la hipòtesi que existia una norma habitual que regulava les actituds dels generals devers l'enemic, el nostre objectiu principal és determinar si va existir una pràctica de diferencial segons el grau d'urbanització del territori, del seu desenvolupament econòmic i cultural. Per això, duem a terme un ampli recorregut a través de les campanyes militars romanes en el període 200-167 a.C. (blocs II i III de l'obra), anys en que la potència itàlica va mantenir oberts diversos fronts bèl•lics a Occident (Hispania, Gàl•lia Cisalpina, Ligúria i Sardenya-Còrsega), que combinava amb el desenvolupament de grans guerres internacionals a l'escenari oriental (II guerra Macedònica, Antíoco III i III Guerra Macedònica). La identificació dels diferents episodis de rendició incondicional (deditio) i assalt armat (oppugnatio) es fa en el bloc IV i constitueix la base per a la classificació de les exigències fetes per Roma a les poblacions sotmeses, entre els quals es poden distingir diferents clàusules i represàlies en base a la forma de submissió. Entre les mesures corresponents a la deditio trobem la petició d'ostatges, el lliurament d'armes, l'obligació de col•laboració militar de les tropes i la imposició d'una sèrie de sancions econòmiques. Per la seva banda, les represàlies després dels assalts tenien un major grau de violència, i es poden identificar en actuacions de caràcter econòmic (saqueig del nucli), territorial (la fragmentació territorial, el trasllat de poblacions i la destrucció de nuclis) i personal (esclavització dels supervivents i aplicació selectiva de la pena de mort). El darrer bloc de la tesi està dedicat a la comparació de la intervenció romana en ambdós escenaris (Occident i Orient), analitzant cadascuna de les mesures adoptades per Roma en un context comparatiu de major amplitud. Les dades analitzades al llarg del treball indiquen a l’existència d’una estratègia estatal, amb uns objectius que eren diferents en funció del territori: en Occident el domini territorial directe, i en Orient la submissió política i diplomàtica. Així es demostra entre les clàusules derivades de la rendició incondicional: mentre que a Hispània i Gàl•lia destaquen les mesures militars, a Grècia es detecten exigències econòmiques i personals. Pel que fa a les oppugnationes, el saqueig apareix documentat en ambdues vessants, però si comparem les dades del benefici econòmic obtingut hi detectem una asimetria clarament favorable a l’escenari oriental. El recurs a l’esclavització es comprèn com un mètode orientat a aconseguir majors ingressos, i es detecta majoritàriament a Occident i a zones orientals amb un reduït grau de desenvolupament institucional. També la intervenció sobre el territori es presenta com un factor diferencial, ja que mentre al Llevant mediterrani es va recórrer, majoritàriament, a la destrucció de les muralles, a Ponent destaca la destrucció de nuclis i als trasllats de població, del que es pot deduir un major interès en el control territorial directe. Finalment, en tot aquest entramat, l’aplicació de determinades clàusules i represàlies va ser influïda pels objectius romans en política exterior. Així mateix, també varen exercir un paper fonamental els interessos dels generals encarregats de les campanyes, de tal manera que la guerra funcionava con una eina per l’accés a magistratures de més alt nivell.

[eng] Among the many aspects of Ancient History of the Mediterranean, Roman expansion remains a recurring theme. The legal question of war and its implementation on the ground takes on particular importance. We need to consider and interconnect each conflict in their historical context and, in the case of the study of ius belli, should unite different scenarios in order to get a wide range of analysis and stronger conclusions. Assuming that, there was an unwritten law that regulated the general attitudes towards the enemy, the main objective is to determine whether there was a differential praxis based on the degree of urbanization of the territory, economic status and cultural development. We perform an extensive survey on the Roman military campaigns in the period 200-167 BC (Sections II and III of the work), tears which the Italian military power remained open several fronts in the West (Hispania, Gaul, Liguria and Corsica-Sardinia), which combined with the development of major international wars in the East (Second Macedonian War, Antiochus III and Third Macedonian World). The identification of the different episodes of unconditional surrender (deditio) and armed assault (oppugnatio) is performed in Section IV, and serves to classify the demand that Roma made to subjected populations. We can distinguish different clauses and forms of retaliation depending on the conditions of surrender. Measures relating to the deditio are the demand of hostages, surrender of weapons, military cooperation, the obligation to accommodate troops and the imposition of a series of financial penalties. Meanwhile, after the armed assault, general implemented reprisals with a greater degree of violence: plunder, territorial fragmentation, population transfer, physical destruction, the enslavement of survivors and selective death penalty. The last Section of this Thesis is dedicated to the comparison of the Roman intervention in West and East Mediterranean. Data analysed along research assert the existence of a Roman state strategy, whose objectives were varied depending on the territory: the direct control in West and the political and diplomatic submission in the East. This is demonstrated in the terms after unconditional surrender: while un Hispania and Gaul we can identified military measures, in Greece economic and personal demands prevailed over the rest. Referring to the oppugnationes, plunder is documented in both sides, but if we compare the data of economic benefit we can detect an asymmetry clearly propitious to East. The use of enslavement is understood as a process designed to securing increased revenues, and is mainly detected in the West and eastern areas with a low level of institutional development. The intervention on the territory appears also as a differential factor: in the East the destruction of city walls was the most used retaliation, in the West the razing of cores and population transfers is attested. Finally throughout this framework, the application of certain terms and retaliation was influenced by Roman Foreign Policy Objectives. One must also take into account the interests of the general, and the war worked as a tool for access to higher-level magistracies.