Estudi dels mecanismes de resistència a antibiòtics a Klebsiella pneumoniae

Abstract

[cat] Klebsiella pneumoniae és un patògen de gran importància a nivell nosocomial. El seu interès ha augmentat recentment per la detecció de soques de K. pneumoniae multirresistents causants de brots hospitalaris. Aquesta tesi pretén estudiar els principals mecanismes de resistència a K. pneumoniae, des de diferents punts de partida; Es varen caracteritzar vàries soques de K. pneumoniae de Bòsnia i Herzegovina productores de beta-lactamasa d’espectre estès (BLEE); alhora també, es varen estudiar els efectes de les porines i les beta-lactamases del tipus AmpC en l’eficàcia dels betalactàmics en un model de pneumònia en rata causada per K. pneumoniae. I finalment, varem estudiar la contribució de la bomba d’efluxió AcrAB de K. pneumoniae en la virulència i la resistència als antimicrobians. Els resultats obtinguts d’aquests estudis varen ser: CTX-M-15 va ser el tipus de BLEE més prevalent a Bòsnia i Herzegovina, essent aquesta, la primera vegada que es va descriure la presència de CTX-M-15 en aquest país; la prevalença de CTX-M-15 en les diferents unitats de l’hospital va ser causada sobretot per la disseminació de dos clons majoritaris que presentaven aquesta BLEE en plasmidis diferents i que a més, aquests plasmidis cotransferien resistència a d’altres grups d’antibiòtics. En alguns d’aquests aïllaments, el fenotip de resistència es va atribuïr, no només a la presència del plasmidi portador de CTX-M-15 sinó també a la deficiència en l’expressió de porines. Per l’estudi d’eficàcia terapèutica es va posar a punt un model de pneumònia experimental per K. pneumoniae en rata. L’ús d’aquest model va demostrar que el tractament de la pneumònia causada per soques de K. pneumoniae productores d’ACT-1, amb i sense porines, amb els tres règims terapèutics assajats (imipenem, meropenem i cefepime) era altament eficaç. Segons aquests resultats, imipenem, meropenem i cefepime podrien ser tractament d’elecció en les pneumònies produïdes per soques de K. pneumoniae resistent. Dels resultats que es varen obtenir in vivo, se’n va poder deduir que en termes d’aclariment bacterià al teixit pulmonar, el meropenem era més eficaç que l’ imipenem en el tractament de la pneumònia en rata causada per una soca de K. pneumoniae productora de beta-lactamasa del tipus AmpC i deficient en porines. La determinació de la CMI de diferents antibiòtics en mutants isogènics específics dels gens d’AcrB i AcrR ens va permetre concloure que la bomba d’efluxió AcrAB de K. pneumoniae contribuïa en diferents graus en la resistència front a quinolones (àcid nalidíxic, ciprofloxacina i levofloxacina) aminoglicòsids (gentamicina i tobramicina), eritromicina, tetraciclina, cloramfenicol i alguns betalactàmics, però no tenia efecte sobre els carbapenems. Els assajos de supervivència de la soca parental i el mutant deficient en l’expressió d’AcrB front a pèptids antimicrobians humans presents en el parènquima pulmonar varen demostrar que la bomba d’efluxió AcrAB contribuïa també en la resistència front aquests components de la resposta immune innata. Finalment, de l’estudi amb animals vàrem obtenir que la càrrega bacteriana dels pulmons de ratolins infectats amb el mutant deficient en l’expressió d’AcrB va ser menor que l’ observada en els pulmons de ratolins infectats amb la soca parental demostrant que la bomba d’efluxió AcrAB contribuïa a la virulència de K. pneumoniae en un model d’infecció respiratòria.