[eng] Aquest TFM és una continuació de Rial et al. (2019, ApJ, 876, 86) [1]. En aquest article s’han extret
les propietats d’alguns modes normals d’un sistema a partir de simulacions numèriques dependents del
temps. El sistema consisteix en una llosa uniforme de plasma, és a dir, una làmina fina uniforme de plasma
il·limitada en dues direccions ortogonals i incrustada en un entorn uniforme. Les simulacions numèriques
resolen les equacions de la magnetohidrodinàmica i descriuen l’evolució temporal del sistema després de
provocar una pertorbació inicial. Aquesta evolució temporal és igual a la suma de les evolucions temporals
dels modes normals excitats per la pertorbació inicial. El mètode utilitzat per determinar les funcions
dels modes normals és l’anàlisi de les funcions ortogonals empíriques complexes (CEOF) que, una vegada
aplicat a les simulacions, proporciona una aproximació de les funcions pròpies i de la freqüència pròpia
dels modes normals excitats. Per millorar aquesta aproximació, es selecciona un mode normal i s’utilitza
com a condició inicial per una nova simulació numèrica, a la qual es pot tornar a aplicar l’anàlisi CEOF.
El fet de repetir aquest procés condueix a una millora de les característiques del mode normal obtingut.
En aquest treball substituïm el perfil de densitat discontinu a les fronteres de la làmina per una transició
suau des de la llosa cap a l’entorn. Aquesta modificació fa aparèixer l’absorció ressonant, a partir de
la qual l’energia dels modes normals amb velocitat transversal és transferida als modes normals amb
velocitat paral·lela a les fronteres de la llosa. L’objectiu d’aquest TFM és provar el mètode de Rial et al.
(2019) [1] en aquest problema amb un espectre de modes normals més ric. A més a més, ara els modes
normals no posseeixen una amplitud constant com a Rial et al. (2019) [1]. Hem pogut comprovar que
el mètode funciona per al perfil de densitat continu i ens serveix per trobar bones aproximacions a les
funcions pròpies i valors propis, la qual cosa inclou tant la freqüència com el ritme d’esmorteïment. El
ritme de convergència dels errors és inferior al de Rial et al. (2019) [1]. Per aquest motiu, per obtenir
una precisió determinada de les funcions pròpies són necessàries més iteracions.