Fuentes clásicas en la obra de Gérôme y Alma‐Tadema. La constitución de la pintura histórica de género (1859‐1912)

Abstract

[spa] Hasta el siglo XIX, las taxonomías artísticas establecían que la pintura de grandes formatos y temas elevados (denominada ‘pintura de historia’) debía diferenciarse de otros géneros que se consideraban ‘inferiores’, tales como la pintura de temas cotidianos (llamada ‘pintura de género’). El antagonismo entre ambos tipos de pintura estribaba principalmente en su distinto propósito moral, ya que, mientras que la pintura de historia debía ennoblecer el alma del espectador mediante una sublimación alegórica, la pintura de género simplemente reproducía un fragmento de la realidad concreta en busca de la belleza o el simple entretenimiento. En este proceso de prospección, el pasado –y especialmente el pasado grecorromano– jugaba un papel clave, puesto que permitía al artista distanciarse de su vulgar y cotidiano presente para conseguir una creación poética de su mente y, por tanto, no una simple copia sino una idealización de la realidad. Sin embargo, todo este entramado teórico empezó a ser cuestionado por diversos movimientos decimonónicos de cambio y transformación que contribuyeron a difuminar las fronteras artísticas mediante una progresiva colonización del grand genre por parte de los modos de composición y las temáticas en principio reservadas para los géneros inferiores, en un largo y dilatado proceso de ‘generización’ que afectó de lleno a la pintura de historia. El resultado fue la creación de un género mixto que, situado a medio camino entre la pintura de historia y la de género –y tomando características de ambas–, calificamos con el apelativo aparentemente contradictorio de ‘pintura histórica de género’. La constitución de esta categoría artística, que tomó influencias tanto de la corriente esteticista como del Realismo, fraguó especialmente en la escuela de los néo-grecs en Francia y en el Classical Revival británico, cuyos máximos representantes fueron Jean-Léon Gérôme y Lawrence Alma-Tadema, respectivamente. Al analizar las fuentes clásicas –textuales y arqueológicas– que ambos utilizaron en la construcción narrativa y formal de sus obras, emerge una tipología de pinturas que ya no se limita a repetir los estereotipos moralizantes de la pintura histórica sino que reproduce los detalles físicos de la Antigüedad como si de un fragmento de existencia efectivamente vivida se tratase. Nuestro propósito ha sido contribuir al estudio de esta parte bastante olvidada de la tradición clásica mediante el análisis sistemático y riguroso de las fuentes antiguas que directa o indirectamente informan el significado de algunas de las obras más destacadas de estos artistas. Para hacerlo, nos hemos centrado en los cuadros cuya temática se relaciona con los juegos y el ocio público romanos, pues esta, además de constituir un subgénero importante en este tipo de pintura, nos proporcionaba un corpus de obras lo suficientemente cerrado y homogéneo. Así, el estudio desde la filología de cuadros tan famosos como Ave, Caesar, Motituri te salutant y Pollice Verso, de Gérôme, o El Coliseo y Caracalla y Geta, de Alma-Tadema, nos ha permitido descubrir que en ellos el uso preciso de las fuentes clásicas se superpone a las abundantes referencias arqueológicas para acabar creando unas pinturas narrativas muy elaboradas que atesoran diversas capas de lectura y significación. Lejos de improvisarse sobre una concepción banal o arquetípica de la Antigüedad, estas obras se construyeron sobre un conocimiento exhaustivo del mundo clásico, con multitud de referencias a autores antiguos como Tácito o Marcial, o contemporáneos, como Lord Byron o Sienkiewicz, así como a numerosas piezas arqueológicas o grafitis de Pompeya. De este modo, la pintura histórica de género de tema clásico jugó un papel fundamental en la renovación de las temáticas de la pintura de historia y en el establecimiento de las nuevas categorías artísticas que desembocarían en la modernidad.

[cat] Fins al segle XIX, les taxonomies artístiques establien que la pintura de grans formats i temes elevats (anomenada 'pintura d'història') havia de diferenciar-se d'altres gèneres que es consideraven 'inferiors', com ara la pintura de temes quotidians (anomenada 'pintura de gènere '). L'antagonisme entre els dos tipus de pintura venia principalment del seu diferent propòsit moral, ja que, mentre la pintura d'història havia d’ennoblir l'ànima de l'espectador mitjançant una sublimació alꞏlegòrica, la pintura de gènere simplement reproduïa un fragment de la realitat concreta per cercar la bellesa o el simple entreteniment. En aquest procés de prospecció, el passat –i especialment el passat grecorromà– jugava un paper clau, ja que permetia que l'artista es distanciés del seu vulgar i quotidià present per aconseguir una creació poètica de la ment i, per tant, no una simple còpia sinó una idealització de la realitat. No obstant això, tot aquest entramat teòric va començar a ser qüestionat per diversos moviments vuitcentistes de canvi i transformació que van contribuir a difuminar les fronteres artístiques mitjançant una progressiva colonització del grand genre per part dels modes de composició i les temàtiques en principi reservades per als gèneres inferiors, en un llarg procés de 'generització' que va afectar de ple la pintura d'història. El resultat fou la creació d'un gènere mixt que, situat a mig camí entre la pintura d'història i la de gènere –i agafant característiques de les dues–, qualifiquem amb l'apelꞏlatiu aparentment contradictori de 'pintura històrica de gènere'. La constitució d'aquesta categoria artística, que va prendre influències tant del corrent esteticista com del Realisme, va forja-se especialment a l'escola dels néo-grecs a França i en el Classical Revival britànic, els màxims representants dels quals foren Jean- Léon Gérôme i Lawrence Alma Tadema, respectivament. En analitzar les fonts clàssiques – textuals i arqueològiques– que ambdos van utilitzar en la construcció narrativa i formal de les seves obres, emergeix una tipologia de pintures que ja no es limita a repetir els estereotips moralitzants de la pintura històrica sinó que reprodueix els detalls físics de l’Antiguitat com si d’un fragment d'existència efectivament viscuda es tractés. El nostre propòsit ha estat contribuir a l’estudi d'aquesta part força oblidada de la tradició clàssica mitjançant l'anàlisi sistemàtica i rigorosa de les fonts antigues que directament o indirecta conformen el significat d’algunes de les obres més destacades d’aquests artistes. Per fer-ho, ens hem centrat en els quadres la temàtica dels quals es relaciona amb els jocs i l’oci públic dels romans, ja que aquesta, a més de constituir un subgènere important en aquest tipus de pintura, ens proporcionava un corpus d’obres prou tancat i homogeni. Així, l’estudi des de la filologia de quadres tan famosos com Ave, Caesar, Motituri te salutant i Pollice Verso, de Gérôme, o El Coliseu i Caracalla i Geta, d'Alma-Tadema, ens ha permès descobrir que en ells l'ús precís de les fonts clàssiques se superposa a les abundants referències arqueològiques per acabar creant unes pintures narratives molt elaborades que atresoren diverses capes de lectura i significació. Lluny d’improvisar sobre una concepció banal o arquetípica de l’Antiguitat, aquestes obres es van construir sobre un coneixement exhaustiu del món clàssic, amb multitud de referències a autors antics com Tàcit o Marcial, o contemporanis, com Lord Byron o Sienkiewicz, així com a nombroses peces arqueològiques o grafits de Pompeia. D’aquesta manera, la pintura històrica de gènere de tema clàssic va jugar un paper fonamental en la renovació de les temàtiques de la pintura d’història i en l’establiment de les noves categories artístiques que desembocarien en la modernitat.

[eng] Until the 19th century, artistic taxonomies established that the painting of large format and elevated subjects (called 'history painting') had to be differentiated from other genres that were considered ‘inferior’, such as the painting of everyday subjects (called ‘genre painting’). The antagonism between the two types of painting lay mainly in their different moral purpose, since, while history painting had to ennoble the viewer’s soul through allegorical sublimation, genre painting simply reproduced a fragment of concrete reality in search of beauty or simple entertainment. In this process of prospecting, the past – and especially the Greco-Roman past– played a key role, since it allowed the artist to distance himself from his vulgar and everyday present in order to achieve a poetic creation of his mind and, therefore, not a simple copy but a idealization of reality. However, this entire theoretical framework began to be questioned by various nineteenth-century movements of change and transformation that contributed to blurring artistic borders through a progressive colonization of the grand genre by the modes of composition and the themes originally reserved for lower genres, in a long process of ‘genrefication’ that fully affected history painting. The result was the creation of a mixed genre that, situated halfway between history painting and genre painting –and taking characteristics of both–, we qualify with the apparently contradictory name of ‘historical genre painting’. The constitution of this artistic category, which took influences from both the aestheticist and Realism trends, was especially forged in the school of the néo-Grecs in France and in the British Classical Revival, whose top representatives were Jean-Léon Gérôme and Lawrence Alma-Tadema, respectively. By analyzing the classical sources – textual and archaeological– that both used in the narrative and formal construction of their works, a typology of paintings emerges that is no longer limited to repeating the moralizing stereotypes of historical painting but rather reproduces the physical details of the Classical World as if they were a fragment of actually lived existence. Our purpose has been to contribute to the study of this rather forgotten part of the classical tradition through the systematic and rigorous analysis of ancient sources that directly or indirectly inform about the meaning of some of the most outstanding works of these artists. To do this, we have focused on paintings whose theme is related to Roman games and public leisure, since this, in addition to constituting an important subgenre in this type of painting, provided us with a sufficiently closed and homogeneous corpus of works. Thus, the philological study of such famous paintings as Ave, Caesar, Motituri te salutant and Pollice Verso, by Gérôme, or The Colisseum and Caracalla y Geta, by Alma- Tadema, has allowed us to discover that in them the rigorous approach to classical sources is superimposed on the abundant archaeological references to end up creating highly elaborate narrative paintings that treasure different layers of meaning. Far from being improvised on a banal or archetypal conception of Antiquity, these works were built on an exhaustive knowledge of the Classical World, with many references to ancient authors such as Tacitus or Martial, or contemporary ones, such as Lord Byron or Sienkiewicz, as well as numerous archaeological pieces or graffiti from Pompeii. In this way, historical genre painting focused in classical themes played a fundamental role in renewing the themes of history painting and in establishing the new artistic categories that would lead to modernity.