[spa] La depresión resistente al tratamiento (TRD, por sus siglas en inglés) es un subtipo clínico del trastorno depresivo mayor que afecta hasta al 30% de los adultos con trastorno depresivo mayor (DSM-5, 296.xx), uno de los trastornos mentales más prevalentes. La depresión resistente al tratamiento se asocia con mayor comorbilidad, peor calidad de vida, discapacidad social y ocupacional, así como peores resultados terapéuticos. Entre las alternativas terapéuticas disponibles para la depresión resistente, tanto biológicas como psicosociales, el abordaje multimodal con programas de modificación de estilo de vida no ha sido suficientemente estudiado, a pesar de las pruebas disponibles sobre su utilidad en pacientes con Depresión Mayor.
El objetivo principal de esta tesis es evaluar la eficacia de un programa de intervención multimodal no presencial en pacientes con TRD en la disminución de la sintomatología depresiva (medida por el Beck Depression Inventory-II) frente a un control activo (Mindfulness-based cognitive therapy; MBCT) y frente a un grupo placebo (Información escrita breve sobre recomendaciones de estilo de vida saludable). Los resultados del ensayo clínico se describen en el Manuscrito II, cuyo protocolo y diseño metodológico están descritos en el Manuscrito I. Los objetivos secundarios son, por una parte, el estudio de los factores mediadores implicados en la respuesta terapéutica en cada programa específico (Manuscrito III) y, por otro lado, la evaluación de la eficacia de la intervención en la modificación de los estilos de vida para estos pacientes (también abordado en el Manuscrito II).
Los resultados obtenidos en esta tesis indican que los pacientes con TRD que recibieron el programa en línea de promoción de estilo de vida coadyuvante (LMP) y el programa MBCT, tuvieron una calidad de vida significativamente mejor al final de los 12 meses de seguimiento que el grupo placebo. El grupo LMP tuvo además una mejor adherencia a la dieta mediterránea y una menor prescripción de fármacos antidepresivos al final del estudio. Sin embargo, no hubo diferencias estadísticamente significativas entre los tres grupos en la disminución de las puntuaciones del inventario de depresión BDI-II.
Nuestros resultados sugieren que, aunque hubo indicios de la utilidad de la intervención sobre el estilo de vida en pacientes con TRD, no se pudo demostrar de forma fehaciente su eficacia antidepresiva. La escasez de la muestra y las difíciles condiciones que la pandemia por COVID-19 supuso para el estudio, probablemente influyeran en este resultado. A pesar de ello, se
Página 14 de 154
pudieron aportar datos sobre los factores mediadores potenciales en la eficacia de cada programa para pacientes con depresión resistente al tratamiento.
[cat] La depressió resistent al tractament (TRD, per les seves sigles en anglès) és un subtipus clínic del trastorn depressiu més gran que afecta fins al 30 dels adults amb trastorn depressiu més gran (DSM-5, 296.000), un dels trastorns mentals més prevalents. La depressió resistent al tractament s'associa amb més comorbiditat, pitjor qualitat de vida, discapacitat social i ocupacional, així com pitjors resultats terapèutics. Entre les alternatives terapèutiques disponibles per a la depressió resistent, tant biològiques com psicosocials, l'abordatge multimodal amb programes de modificació d'estil de vida no ha estat estudiat, malgrat les proves disponibles sobre la seva utilitat en pacients amb Depressió Major.
L'objectiu principal d'aquesta tesi és avaluar l'eficàcia d'un programa d'intervenció multimodal no presencial en pacients amb TRD la disminució de la simptomatologia (mesurada pel Beck Depression Inventory-II) enfront d'un control actiu (Mindfulness-based cognitive therapy; MBCT) i davant un grup placebo (Informació escrita breu sobre recomanacions d'estil de vida saludable). Els resultats de l'assaig clínic es descriuen en el Manuscrit II, el protocol i disseny metodològic del qual estan descrits en el Manuscrit I. Els objectius secundaris són, d'una banda, l'estudi dels factors mediadors implicats en la resposta terapèutica en cada programa específic (Manuscrit III) i d'altra banda, l'avaluació de l'eficàcia de la intervenció en la modificació dels estils de vida per a aquests pacients (també abordat en el Manuscrit II).
Els resultats obtinguts en aquesta tesi indiquen que els pacients amb TRD que varen rebre el programa en línia de promoció d'estil de vida coadjuvant (LMP) i el programa MBCT, van tenir una qualitat de vida significativament millor al final dels 12 mesos de seguiment que el grup placebo. El grup LMP va tenir a més una millor adherència a la dieta mediterrània i una menor prescripció de fàrmacs antidepressius al final de l'estudi. Tanmateix, no hi va haver diferències estadísticament significatives entre els tres grups en la disminució de les puntuacions de l'inventari de depressió BDI-II.
Els nostres resultats suggereixen que, tot i que hi va haver indicis de la utilitat de la intervenció sobre l'estil de vida en pacients amb TRD, no es va poder demostrar de forma fefaent la seva eficàcia antidepressiva. L'escassetat de la mostra i les difícils condicions que la pandèmia per COVID-19 va suposar per a l'estudi, probablement han influït en aquest resultat. Malgrat això, es van poder aportar dades sobre els factors mediadors potencials en l'eficàcia de cada programa per a pacients amb depressió resistent al tractament.
[eng] Treatment-resistant depression (TRD) is a clinical subtype of major depressive disorder that affects up to 30% of adults with major depressive disorder (DSM-5, 296.xx), one of the most prevalent mental disorders. Treatment-resistant depression is associated with increased comorbidity, poorer quality of life, social and occupational disability, and worse therapeutic outcomes. Among the therapeutic alternatives available for resistant depression, both biological and psychosocial, the multimodal approach with lifestyle modification programs has not been sufficiently studied, despite the available evidence on its usefulness in patients with Major Depression.
The main objective of this thesis is to evaluate the effectiveness of a non-face-to-face multimodal intervention program in patients with TRD in reducing depressive symptomatology (measured by the Beck Depression Inventory-II) against an active control (Mindfulness-based cognitive therapy; MBCT) and versus a placebo group (Brief written information on healthy lifestyle recommendations). The results of the clinical trial are described in Manuscript II, whose protocol and methodological design are described in Manuscript I. The secondary objectives are, on the one hand, the study of the mediating factors involved in the therapeutic response in each specific program (Manuscript III) and on the other hand, the evaluation of the effectiveness of the intervention in the modification of lifestyles for these patients (also addressed in Manuscript II).
The results obtained in this thesis indicate that patients with TRD who received the online adjuvant lifestyle promotion program (LMP) and the MBCT program, had a significantly better quality of life at the end of the 12 months of follow-up than the placebo group. The LMP group also had better adherence to the Mediterranean diet and a lower prescription of antidepressant drugs at the end of the study. However, there were no statistically significant differences between the three groups in decreasing BDI-II depression inventory scores.
Our results suggest that, although there were indications of the usefulness of the lifestyle intervention in patients with TRD, its antidepressant efficacy could not be reliably demonstrated. The scarcity of the sample and the difficult conditions that the COVID-19 pandemic posed for the study probably influenced this result. Despite this, data could be provided on potential mediating factors in the efficacy of each program for patients with treatment-resistant depression.