Una nueva concepción del Museo del Calzado de Inca (Mallorca): su transformación desde los estudios de público y la participación comunitaria

Abstract

[spa] Desde el último tercio del siglo XX la institución museística ha vivido una crisis en sus planteamientos conceptuales que la ha llevado a cuestionarse si sus tradicionales funciones de conservación, exhibición e investigación son suficientes para justificar su supervivencia en términos de relevancia social. Y es que, los grandes museos de corte tradicional, cuyos conocimientos son construidos de manera jerárquica por un grupo de intelectuales que emplea un código hermético para la gran mayoría de la población, se han ido percibiendo de cada vez más como instituciones elitistas de una cultura sacralizada alejada de la realidad evolutiva de su entorno que ha desembocado en el rechazo y la desafección por gran parte de la sociedad. Para evitar el proceso de desconexión entre los intereses de la población y los de los museos, muchas instituciones han ido adoptando los nuevos planteamientos museológicos -como la Nueva Museología y la Museología Crítica- que desde la década de los 70 del siglo XX han propuesto museos más amables adaptados a las necesidades de la sociedad. Sin embargo, no será hasta la aparición de la Sociomuseología a finales del siglo XX cuando la función social y de servicio a la comunidad de los museos adquiera la máxima relevancia. Se entenderá que la participación del público es una estrategia esencial para fundamentar instituciones centradas en las personas y relevantes en sus entornos, en las que los objetos de la colección se sitúan en el mismo nivel de importancia que la relación con los públicos y las narrativas se construyen de una manera horizontal, escuchando las voces internas y externas de la institución. En este contexto se sitúa el proceso de transformación museológica del Museo del Calzado y de la Industria de Inca (Mallorca). Aunque hacía décadas que se venía debatiendo acerca de la necesidad de un museo en la ciudad dedicado a su industria más característica, el momento en el que finalmente se inauguró (2010), fue percibido como el cementerio de un sector que estaba pasando por una profunda crisis que comportaba el cierre de muchas fábricas y la consiguiente pérdida de empleos, siendo también una herida emocional para muchas familias que habían heredado un oficio convertido en una seña de identidad local. El Museo fue concebido desde postulados cercanos a museologías tradicionales en cuanto a una exposición sacralizada de los objetos, sin apenas recursos de mediación y sin una colaboración activa de la comunidad. Como consecuencia, durante los primeros años de vida, apenas fue visitado por público local, porque desconocía su existencia, lo menospreciaba o directamente mantenía una actitud de indiferencia. En el marco de esta tesis doctoral, desde finales de 2017 se ha intentado, a través de los estudios de público y la participación comunitaria, darle un giro conceptual y cambiar la percepción que de él tenía su comunidad de referencia. Así, desde los postulados de la Sociomuseología se han asentado las bases para construir una relación de confianza con los habitantes de la localidad quienes han tenido un papel decisivo en la reconceptualización del Museo.

Con esta tesis doctoral se ha pretendido mostrar la eficacia de la implementación de los postulados de las Museologías Sociales para transformar instituciones museísticas afectadas por un proceso de rechazo y desafección de su entorno próximo, describiendo una metodología de trabajo válida en la que los estudios de público son una herramienta fundamental. Además, se ha intentado poner en valor los museos locales, demostrando ser una tipología muy apropiada para encarnar los postulados de las nuevas corrientes museológicas que hacen de la participación comunitaria y la acción social unas de sus principales razones de ser.

[cat] Des del darrer terç del segle XX la institució museística ha viscut una crisi en els seus plantejaments conceptuals que l'ha portat a qüestionar-se si les seves funcions tradicionals de conservació, exhibició i investigació són suficients per justificar-ne la supervivència en termes de rellevància social. I és que, els grans museus de tall tradicional, els coneixements dels quals són construïts de manera jeràrquica per un grup d'intel·lectuals que empra un codi hermètic per a la gran majoria de la població, s'han percebut cada vegada més com a institucions elitistes d'una cultura sacralitzada allunyada de la realitat evolutiva del seu entorn que ha desembocat en el rebuig i la desafecció per gran part de la societat. Per evitar el procés de desconnexió entre els interessos de la població i els dels museus, moltes institucions han anat adoptat els nous plantejaments museològics –com la Nova Museologia i la Museologia Crítica– que des de la dècada dels 70 del segle XX han proposat museus més amables adaptats a les necessitats de la societat. Tot i això, no serà fins a l'aparició de la Sociomuseologia a finals del segle XX quan la funció social i de servei a la comunitat dels museus adquireixi la màxima rellevància. S'entendrà que la participació del públic és una estratègia essencial per fonamentar institucions centrades en les persones i rellevants en els seus entorns, on els objectes de la col·lecció se situen en el mateix nivell d'importància que la relació amb els públics i les narratives es construeixen d'una manera horitzontal, escoltant les veus internes i externes de la institució. En aquest context, se situa el procés de transformació museològica del Museu del Calçat i de la Indústria d'Inca (Mallorca). Tot i que feia dècades que es debatia sobre la necessitat d'un museu a la ciutat dedicat a la seva indústria més característica, el moment en què finalment es va inaugurar (2010), va ser percebut com el cementiri d'un sector que estava passant per una profunda crisi que comportava el tancament de moltes fàbriques i la consegüent pèrdua de llocs de treball, així com una ferida emocional per a moltes famílies que havien heretat un ofici convertit en un senyal d'identitat local. El Museu va ser concebut des de postulats propers a museologies tradicionals quant a una exposició sacralitzada dels objectes, gairebé sense recursos de mediació i sense una col·laboració activa de la comunitat. Com a conseqüència, durant els primers anys de vida, amb prou feines va ser visitat per públic local, perquè en desconeixia l'existència, el menyspreava o directament mantenia una actitud d'indiferència. En el marc d'aquesta tesi doctoral, des de finals de 2017 s'ha intentat, a través dels estudis de públic i la participació comunitària, fer-li un gir conceptual i canviar la percepció que en tenia la comunitat de referència. Així, des dels postulats de la Sociomuseologia s'han establert les bases per construir una relació de confiança amb els habitants de la localitat els qui han tingut un paper decisiu en la reconceptualització del Museu. Amb aquesta tesi doctoral s'ha pretès mostrar l'eficàcia de la implementació dels postulats de les Museologies Socials per transformar institucions museístiques afectades per un procés de rebuig i desafecció del seu entorn proper, descrivint una metodologia de treball vàlida on els estudis de públic són una eina fonamental. A més, s'ha intentat posar en valor els museus locals, demostrant ser una tipologia molt apropiada per encarnar els postulats dels nous corrents museològics que fan de la participació comunitària i l'acció social una de les seves principals raons de ser.

[eng] Since the last third of the 20th century, museum institutions have been in crisis due to their conceptual approach, which has led to question whether the traditional purposes of preservation, exhibition and research are sufficient to justify their survival in terms of social relevance. The large traditional museums, the knowledge of which is generated in a hierarchical manner by a group of intellectuals who use a code that remains hermetic to the vast majority of people, have been increasingly perceived as elitist institutions with a sacralised culture that has little to do with the ever-changing real world, prompting the rejection and disaffection of a large part of the population. To avoid the growing disconnection between the interests of society and those of museums, many institutions have adopted the new museological approaches (such as New Museology and Critical Museology) proposed since the 1970s by friendly museums willing to listen to the needs of society. However, it was not until the emergence of Sociomuseology at the end of the 20th century that the role of museums in serving society and communities became of utmost importance. This approach understands public engagement as a key strategy for consolidating institutions with a people-oriented focus and a relevant role in their environment, in which collection pieces are as significant as the relationship with the public and the narratives are developed horizontally by listening to the internal and external voices of the actual institution. The process of museological transformation of the Museum of Footwear and Industry in Inca (Majorca) fits into this context. Although the need for a museum dedicated to the most emblematic industry of the town was a matter of debate for decades, its opening in 2010 made people perceive it as the graveyard of a struggling sector facing the shutdown of many factories and the consequent loss of employment. It also had an emotional impact on many families, who had inherited a trade that had undoubtedly shaped the town's identity. The museum was built on postulates close to traditional museum studies promoting the sacralised exhibition of items, with little mediation resources and without the active collaboration of the community. As a result, it was hardly visited by the local public during the first years after its opening, either because they were unaware of its existence or despised it, or because they simply showed no interest. As part of this doctoral thesis, there has been an attempt since late 2017 to turn the concept around and change the perception that the local community had of the museum by promoting visitor research and community engagement. Thus, based on the postulates of Sociomuseology, the foundations were laid with a view to building a relationship of trust with the locals, who played a decisive role in the re-conceptualisation of the museum. The aim of this doctoral thesis is to prove the effectiveness of the implementation of the postulates of Social Museology in transforming museum institutions affected by the rejection and disaffection of their immediate environment. It contemplates a valid working method in which visitor research is a key tool. Furthermore, an attempt has been made to highlight the value of local museums, demonstrating that they are very suitable for embodying the postulates of modern museological approaches that have made community engagement and social activity one of their main raisons d'être.