[cat] Aquest article analitza alguns usos de la malaltia com a metàfora en la literatura de les darreres dècades, i, més específicament, en la poesia d’experimentació. Examina, també, l’ús recurrent de la imatge de la malaltia en els estats de la qüestió formulats recentment entorn de la producció literària catalana, que especulen sobre la salut del sistema cultural i sobre les receptes que caldria aplicar-hi per convertir-lo en normal o saludable. En el corpus textual que l’assaig pren com a base, el símil patològic serveix un propòsit doble i antitètic: d’una banda, evoca la idea d’una escriptura al llindar de l’extinció a causa de la crisi de la retòrica i del subjecte de l’enunciació poètica, i, d’altra banda, esdevé un motor per a la renovació literària. Paradoxalment, doncs, la cultura catalana utilitza la hipocondria i la terminalitat com a camins preferents d’una subsistència que s’articula a partir de la combinació de fases depressives que dictaminen la mort de la literatura i fases eufòriques que en construeixen un relat triomfalista....